La planificació no és un instrument mecànic que a partir de la utilització d’unes pautes i tècniques de programació concretes arriba a la formulació (màgica) d’unes polítiques que inequívocament obtenen uns resultats amb èxit. Cal tenir molt clar que en aquest procés hi intervé el factor humà (i polític), que inclou les voluntats, intencions i expectatives. A més, malgrat que insistirem, al llarg d’aquesta unitat, sobre la idea de procés lògic, a efectes pràctics podem pressuposar que, d’entrada, es tracta d’un procés lineal, però realment no és ben bé així, atès que la complexitat al moment d’operar fa que constantment puguem anar endavant i enrere, fruit de la reflexió i l’avaluació, per tant, allò amb el que sí ens hem de quedar quan fem referència a la lògica del procés, és en el fet que, en tot cas, és continuat.

Dins del procés, cal distingir, per una banda, els diferents nivells de concreció que té la planificació per poder aconseguir l’estratègia a curt, mitjà i llarg termini. Aquesta concreció ens permet establir un ordre lògic dels diferents nivells d’intervenció. I, per altra, com a procés lligat a unes fases o moments que no formen part d’una seqüència lineal, sinó que van apareixent més o menys de manera simultània en un disseny operacional.

Tenint en compte tot això que hem explicat en relació amb la planificació estratègica i la seva característica de procés, on ubiquem, doncs, els projectes?

. Com veurem, els projectes troben la seva lògica en un procés integral de definició de prioritats i estratègies. Aquest procés que integra nivells estratègics, tàctics i operatius, és el que racionalment anomenem “Procés de planificació”. Dins d’aquest procés, trobem tres conceptes que tenen a veure amb els diferents nivells de planificació. Ens referim al pla, el programa i el projecte.

En el nostre dia a dia, podem constatar que els problemes i les necessitats socials són complexos, i habitualment tenen una naturalesa multicausal. Els seus efectes també són diversos, per la qual cosa les polítiques públiques que dissenyem també han de reflectir aquesta complexitat. Una manera de fer-ho és formulant solucions de manera estratègica i endreçada, començant pels objectius que volem assolir per transformar la necessitat o problemàtica, i a partir d’aquí que la resta d’elements, en aquest cas del projecte, es formulin en clau de seqüència programàtica que permeti que des del més concret al més genèric es vagin assolint els canvis proposats.

Tenint en compte això,

Els programes poden adquirir dimensions més o menys genèriques, depenent de la complexitat del problema, dels recursos i de la mida de la població.

Atesa la concreció que els caracteritza, és important ordenar i estructurar bé els diferents elements que el composen, per tal d’aconseguir que els resultats siguin mesurables. Un projecte contribueix de manera coordinada amb els altres projectes a la consecució dels objectius específics que emanen dels programes, i alhora esdevenen un mitjà per aconseguir els objectius estratègics.

Dins els projectes, atès que cal que esdevinguin el nivell més operatiu de la planificació, hi trobem les activitats i les tasques. Les activitats indiquen el màxim nivell de concreció del nostre projecte i alhora, dins d’aquestes, en un grau de concreció encara més detallat, trobem les tasques, que són les accions més específiques que cal desenvolupar dins d’una activitat. En aquest nivell d’activitats és on el projecte “produeix” els resultats que faran, juntament amb els altres components del projecte, que s’aconsegueixi l’objectiu que perseguim.

A continuació presentem un esquema on es reflecteixen aquests nivells de planificació:

Font: Elaboració pròpia.

A la pràctica, i per ubicar com es reflecteixen aquests nivells de concreció de la planificació, us ho presentem amb un exemple de polítiques de joventut:

Font: Elaboració pròpia.

Per cadascun d’aquests nivells, atès que allò que els caracteritza és la concreció de la intervenció, cal, doncs, que els objectius que s’han de definir, lògicament siguin coherents amb aquesta concreció. És per això que, a cada nivell de planificació li correspon un tipus d’objectiu.

Tot i això, la concreció depèn del nivell de planificació de la qual partim, i cal tenir clar que cada nivell desenvolupa i concreta el nivell immediatament superior. La classificació seria la següent ¹⁾:

• Objectius estratègics o generals: tenen a veure amb els efectes genèrics que vol provocar la política. Se situen en el nivell de planificació més estratègic, és a dir, al nivell del pla.

• Objectius específics: tenen a veure amb els efectes que es refereixen a situacions concretes de la problemàtica, particularitzades en uns col•lectius i moments ben definits. Se situen en el nivell tàctic de la planificació, en els programes.

• Objectius operatius o concrets: tenen a veure amb els resultats d’una intervenció concreta. Per tant, és en aquest nivell més operatiu, on situem els objectius del projecte, i prenen el mateix nom atenent a la seva funció. Cal considerar el projecte com a unitat de planificació estratègica, que s’emmarca en un programa, que alhora està dins un pla. Quan formulem els objectius d’un projecte, caldrà determinar com és de necessari concretar-lo. Pel que fa a literatura escrita en relació amb l’elaboració de projectes, no hi ha un criteri estandarditzat, sinó que els suggeriments en relació amb aquest es mouen en la lògica del procés i en la necessitat de concretar allò que volem aconseguir per tal que sigui viable i avaluable.

En aquest sentit, podem trobar projectes que formulen tres nivells: estratègics, específics i operatius, o amb dos nivells, objectius estratègics i específics, o bé estratègics i operatius.

En tot cas, per poder avaluar si hem aconseguit allò que volíem, en un projecte hauran d’haver-hi objectius que es puguin mesurar, que expressin els resultats que volem aconseguir.

Font: Elaboració pròpia a partir gràfic de JM. Mille sobre nivells de planificació i objectius.

Com mostren els autors García Herrero i Ramírez Navarro (2002), entre aquests objectius hi ha una relació d’utilitat, que s’articula a través d’hipòtesis concatenades. Veiem-ne un exemple:

• Objectiu estratègic: millorar els processos de transició escola-treball dels joves del municipi.
• Objectiu específic: incrementar un 60% el nombre d’alumnes que cursen ensenyaments secundaris postobligatoris.
• Objectiu operatiu: millorar el coneixement dels itineraris formatius postobligatoris per part dels alumnes dels IES del municipi.

Davant d’ aquest exemple podem interpretar el següent:

• Es proposa incrementar el coneixement dels alumnes del municipi sobre els itineraris formatius per aconseguir, juntament amb altes accions, un increment del nombre d’alumnes que cursen ensenyaments secundaris postobligatoris per, al seu torn, contribuir a la millora de la transició entre l’escola i la feina.
• Per aconseguir una millora en la transició escola-treball dels joves del municipi, cal incrementar el nombre d’alumnes que cursen ensenyaments postobligatoris i per això és necessari, entre altres coses, millorar el coneixement dels alumnes del municipi sobre els diferents itineraris formatius
• Sembla lògic suposar que, incrementant el coneixement sobre els itineraris formatius per part dels alumnes del municipi, es contribueix a un increment del nombre d’alumnes que cursen ensenyaments postobligatoris; al seu torn, sembla lògic pensar que si s’avança en l’increment dels alumnes en ensenyaments postobligatoris es contribueix a la millora en la transició escola- treball.

Com veiem en aquests exemples, hi ha una coherència lògica entre tots els objectius, cosa que significa que l’assoliment dels més concrets permeten l’assoliment dels més genèrics. També podem veure en l’exemple que la definició dels objectius té una forta relació amb les característiques del problema: sabem que una de les causes de les dificultats per fer una bona transició entre el món formatiu al món laboral són els baixos nivells formatius de la població.

També hem pogut comprovar que una de les causes per les quals els i les joves no assoleixen alts nivells de formació és el desconeixement dels itineraris formatius, la qual cosa contribueix a una baixa valoració de l’educació postobligatòria. Per tant, podem afirmar que és molt important que els diferents tipus d’objectius estiguin fortament relacionats amb la caracterització del problema. Per altra banda, cal tenir en compte que una mateixa problemàtica social de la joventut pot necessitar formular diversos programes i, al seu torn, diversos projectes. Tot plegat ens ho determinarà la complexitat del problema i els recursos disponibles, fonamentalment.

Així mateix,

---

2.4. Moments de la planificació estratègica >>