Les societats complexes com la nostra estan compostes per una gran diversitat interna de persones i col•lectius. La diversitat social no ha deixat d’augmentar en les darreres dècades. Aquesta diversitat té moltes formes i sentits diferents: una varietat de formes, pautes de vida i comportament dels col•lectius, una pluralitat d’ideologies i opcions, una multiplicitat en les opcions i en les trajectòries humanes…

La diversitat pot ser una font de riquesa humana, de dinamisme i de creació inesgotable, però aquesta mateixa diversitat també pot ser utilitzada com a base per a la desigualtat social, a través de mecanismes de discriminació, d’opressió i de sistemes de privilegis.

Així, molt sovint les diferències són la base per a les desigualtats. Les desigualtats entre persones i col•lectius nega la igualtat, establint jerarquies socials, diferències i distincions. Reconèixer que els individus som diversos no hauria de significar mai que no siguem iguals en dignitat, drets, deures, etc.

L’exclusió es basa en la desigualtat de les estructures socials. A la societat hi ha persones que són col•locades en una posició desigual, d’inferioritat, pels grups que tenen més poder. La desigualtat es basa sovint en la diferenciació entre les característiques de les persones (ja siguin personals o pel fet de pertànyer a un grup), connotant-ne algunes d’aquestes característiques negativament respecte a les altres.

Però a aquests eixos clàssics hauríem d’afegir-hi altres dimensions com la religió, l’orientació sexual o determinades discapacitats físiques o mentals.

A aquestes dinàmiques s’hi han d’afegir altres factors que estan provocant que els antics factors de vulnerabilitat i d’exclusió es generalitzin i s’ampliïn, augmentant i creant nous factors d’exclusió, noves desigualtats.

A més de l’estructuració clàssica d’una societat complexa, la nostra societat està patint una crisi estructural que està incidint en l’augment de les desigualtats socials i en les dificultats de sectors cada cop més grans i més diversos.

Aquesta crisi se suma a un procés d’evolució social que ja venia d’abans, com ha estat el pas de la societat moderna al que s’ha anomenat la “societat postmoderna”.

Ambdós processos han fet augmentar els riscos d’exclusió social i els han “democratitzat” (en paraules d‘Ulrich Beck): més persones i sectors socials poden, en determinats moments de les seves vides, estar en risc o caure en l’exclusió social.

Alguns dels factors que han fet augmentar aquests riscos són:

• L’economia postindustrial i la crisi estructural del treball. Per diferents circumstàncies, que en aquesta unitat no podem entrar a analitzar, a moltes societats i especialment a les del sud d’Europa hi ha unes taxes d’atur altes que afecten grans sectors de la població, especialment entre les persones joves. Les dificultats per treballar comporten moltes altres dificultats, especialment econòmiques, però no tan sols això.

• La precarització del mercat de treball. A més de les dificultats de la societat per generar llocs de treball per a totes les persones que tenen edat de treballar, la precarietat laboral augmenta a la nostra societat. Hi ha molta gent –especialment el col•lectiu juvenil– que tot i tenir feina és amb condicions precàries: contractes laborals temporals, salaris baixos, poca protecció i disminució dels drets laborals. El treball, quan és té, ja no és una seguretat, i fins i tot per a algunes ocupacions: el treball pot no treure les persones de la pobresa ni de l'exclusió, ja que els sous poden no ser suficients per fer front a les despeses bàsiques. La precarietat s’estén cada cop més.

• L’augment de la fragilitat dels lligams familiars i socials. Les persones som éssers socials i la família i la xarxa social de les persones són essencials per al desenvolupament humà, per al suport mutu i poden ser un coixí en moments de dificultats. Però en la nostra societat, hi ha hagut canvis profunds en l’estructura tradicional de la família que han fet emergir noves formes d’organització familiar (per exemple, augmentant la monoparentalitat) i alguns vincles familiars poden ser més febles. A més, hi ha persones que, pel fet d’haver-se hagut de desplaçar dels seus espais d’origen a la recerca d’oportunitats en un mercat cada cop més globalitzat, han perdut les seves xarxes familiars i de suport.

• Procés d’individualització de les persones i les seves trajectòries. Cada persona s’ha d’enfrontar a múltiples opcions vitals que incrementen els espais de decisions vitals individuals. Aquestes decisions són aparentment lliures i individuals, però estan condicionades per l’estratificació social, per l’estructura d’oportunitats existents i percebudes per cada persona en el moment d’escollir. Si relacionem aquesta individualització amb altres crisis, com l’absència de referents “sòlids” (religioses, ideològiques, de consciència de classe…) tenim una societat on les persones es mouen en un context d’incertesa i inseguretat personal, que Zygmun Bauman anomena “societat líquida”.

• Crisi dels poders i serveis públics. Les dificultats pressupostàries, per les imposicions dels mercats financers, han causat retallades importants en els serveis de protecció (educació, sanitat, ajudes socials…), programes i serveis que afecten els serveis bàsics i que tenien un paper important a l’hora d’atenuar les conseqüències de les desigualtats socials existents, oferir uns serveis bàsics universals i fomentar polítiques d’inclusió. Amb aquesta tendència, la capacitat de les polítiques públiques per promoure la inclusió ha minvat.

A continuació us exposem un quadre resum de Joan Subirats (2004) sobre aquests eixos de desigualtat i alguns dels factors d’exclusió social que poden afectar diferents àmbits de la vida de les persones.

Font: Subirats,J. (2004)

Estadísticament les persones amb més recursos econòmics són, en general, les que tenen una millor educació, disposen de més relacions socials, gaudeixen d’una millor salut i, per tant, es troben en situacions d’inclusió més o menys confortables. Però no sempre és així. Una situació confortable també es pot trencar.

Una persona amb recursos econòmics pot, a causa d’una situació determinada en la seva vida, per exemple una llarga malaltia, un acomiadament o un divorci, trobar-se de cop en una situació precària: solitud, manca d’ingressos insuficients per dur una vida autònoma…

L’exclusió social és un fenomen dinàmic i canviant, la inclusió, com veurem més endavant, també ho és. Si la vida d’una persona pot fer un gir en negatiu i la persona patir d’una mobilitat social descendent, també aquest gir pot ser en un sentit més positiu i persones que es trobaven en situació de risc o d’exclusió sortir-se’n i/o poder gaudir d’una mobilitat social ascendent.

<< 1.1.1 | 1.1.3 >>