1.1. L'ampliació de l'esfera pública de comunicació

En aquest apartat descriurem l'evolució d'Internet des que es va començar a popularitzar, cap als anys 90, fins a l'adveniment del web 2.0 o web social. Veurem que és una evolució caracteritzada per:

• La superació dels condicionants heretats de l'era de la impremta.
• La tendència a centrar els serveis de la xarxa en les persones; les xarxes es fan per a les persones.

Els conceptes que manejarem seran, principalment, el denominat "efecte retrovisor" descrit per Marshall Mc Luhan; el concepte d'esfera pública tal com el va descriure Habermas; i alguns conceptes nascuts durant aquest període en estreta relació amb l'evolució de la xarxa: llarga cua (long tail), ètica del hacker i bombolla tecnològica entre d'altres.

Marshall Mc Luhan és un autor conegut per la seva anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, especialment premsa, ràdio i televisió. Amb el seu peculiar estil epigramàtic i fragmentari, un estil que podríem denominar "Internet avant la lettre" (aquest home va morir el 1980), descriu l’adveniment de qualsevol nou mitjà en el panorama comunicatiu amb la metàfora del mirallet retrovisor.

Segons aquest autor qualsevol mitjà nou emula els fenòmens comunicatius dels mitjans que l’han precedit, per diferents que siguin. Així, els primers programes de ràdio eren els “diaris parlats” (diarios hablados) i els primers programes televisius mostraven un locutor de ràdio que parlava amb posat hieràtic davant la càmera, com si encara estigués al locutori radiofònic. D’aquesta mena de locutors encara en queden alguns, pocs.

Quan l’any 1994 es va començar a popularitzar Internet entre nosaltres això és el que va passar exactament: es van reproduir esquemes i fenòmens propis del món de la impremta. Per començar, el que es va crear van ser bàsicament “pàgines web”. Fixem-nos que aquesta terminologia de l’era del paper ("pàgines") és encara avui ben usual i ha sobreviscut a pesar de l’etapa intermèdia dels “portals”. No ha estat fins al naixement del web 2.0 quan hem començat a parlar de blocs, fenomen específic d’Internet, i hem començat a abandonar les precàries "pàgines personals", per bé que encara hi ha qui les conserva i les actualitza i es resisteix a la facilitat i la comoditat que ofereix un bloc o qualsevol altre sistema.

De fet, si intentem recordar les primeres pàgines web, evocarem uns documents que no diferien gaire del paper. Tot i això, aquestes pàgines personals voluntarioses que tant ens parlaven dels gegants i els cabeçuts del barri de l’autor com ens oferien el material que un professor universitari posava a disposició dels seus alumnes, ja mostraven diferències significatives respecte dels mitjans precedents. La més rellevant als efectes que ens ocupen és que el model de comunicació vigent en temps de la impremta, la ràdio, la televisió o el telèfon (d’un emissor a molts destinataris o d’un emissor a un destinatari) era substituït per un model totalment nou en què els emissors passaven a ser molts i els destinataris, també.

En termes generals, les administracions (igual que moltes empreses), el que feien en la primera Internet era construir llocs que acumulaven pàgines informatives, sovint transposicions de tríptics informatius editats en paper per informar a la ciutadania. Moltes vegades la interacció es reduïa a l'enllaç al correu electrònic. L'efecte retrovisor marcava fortament la seva manera de treballar en els entorns digitals.

El recurs archive.org ens permet veure webs en el seu estat retrospectiu. Per la seva antiguitat, us suggerim de consultar el Web de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1996, on podreu comprovar de primera mà el sentit del terme "mirallet retrovisor".

Ara bé, a efectes comunicatius Internet suposava un canvi radical en el concepte d’espai públic o esfera pública desenvolupat anys abans pel filòsof Jürgen Habermas.

Segons Habermas, l’espai públic o l’esfera pública és l’espai de comunicació i intercanvi simbòlic que s’obre en les societats occidentals a partir de la il·lustració gràcies a la iniciativa ciutadana. En un primer moment se cenyia als periòdics o les tribunes locals, les tertúlies de cafè, etc. Era un espai protagonitzat per la burgesia emergent que deixava enrere l’espai de representativitat de les autoritats propi de l’antic règim, és a dir, l’espai jerarquitzat de les cavalcades triomfals romanes o de les desfilades reials de l’època medieval i moderna. (Öffenlichkeit).

Per a Habermas, l’esfera pública ha estat progressivament depredada pels estats i les grans empreses. Un exemple de depredació per part dels estats podria ser l’apropiació i posterior concessió administrativa del domini públic radioelèctric. En el cas de les empreses, podríem assenyalar la creació de grans grups de comunicació.

Internet es va popularitzar en un moment perfectament descrit per Habermas: un moment de concentració i creació de grans grups de comunicació. Era el moment en què sorgien, per exemple, les grans plataformes digitals per satèl·lit que a l'Estat es van caracteritzar per la confrontació entre un projecte impulsat pel grup Prisa i un altre d'impulsat per Telefónica.

La nova esfera pública que sorgia amb Internet deixava enrere aquesta batalla: apareixien centenars i milers de webs que tant reflectien grans corporacions (en aquests casos amb uns plantejaments ambiciosos a nivell tecnològic i de disseny gràfic –recordem que els 90 era l'època del disseny: jocs olímpics, Mariscal…); però, al mateix temps, qualsevol persona o col·lectiu podia crear el seu modest web i publicar idees, experiències, projectes de tota mena.

En aquest panorama de transformació de l'esfera pública, l'Administració es trobava en una situació sense cap mena de dubte singular: d'una banda, era l'única hereva de l'antic espai de representativitat dels monarques (amb una imatge corporativa molt robusta i tota la parafernàlia de banderes, palaus i gran edificis com a principal imatge), però alhora objecte d'atenció de l'esfera pública moderna on es debatia entre ser objecte de crítica (associada als vaivens polítics) i, alhora, depredadora del mateix espai (amb l'apropiació de l'espai radioelèctric i els mitjans de comunicació públics). A Internet esdevenia una URL més al costat de webs personals o corporatius, una IP entre milions.

De fet, va ser en aquesta fase quan es va començar a percebre una actitud que amb el temps seria batejada com a “ètica del pirata” (hacker). Sumàriament, l’ètica del pirata és un treball d’afició, coneixement i passió per la tecnologia i la comunicació que acaba beneficiant la societat.

L’ètica del pirata ha estat teoritzada per Pekka Himanen al llibre Ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació i ha tingut força repercussió social, enllà de la marginalitat que l'esment al pirata suggereix, a països com els escandinaus. Suècia compta amb un partit polític amb representació parlamentària, el Pirat Partiet.

Tot i això, cap al final de la dècada dels 90, es va començar a percebre la reproducció de l'esquema de colonització per part dels grans grups econòmics que hi havia fora d'Internet al seu interior. Va ser el moment del naixement de grans portals associats a grans operacions econòmiques, com el que havia de ser superportal Terra.

Les grans corporacions volien oferir tots els continguts d'interès i, d'aquesta manera, capitalitzar tot el trànsit i ser els màxims beneficiaris de la inversió publicitària. Però aquesta visió consistent a creure que ells sols podien tenir suficients redactors per generar tots els continguts possibles era un plantejament absolutament caduc i marcat per l'efecte retrovisor, per la incapacitat d’entendre el que en realitat estava passant.

Pocs mesos abans de l'any 2000 es va estendre un gran temor entorn del futur de les tecnologies. Era el denominat "Efecte 2000". Es deia que la majoria dels programes calculaven els anys en dues xifres (89,90,91…99) i per tant es posarien a zero. Això suposaria una gran catàstrofe que no deixaria ni acabar les campanades de cap d'any. A l'hora de la veritat l'impacte va ser mínim, per no dir nul. El veritable "Efecte 2000" va ser un altre: l'enfosament de tots els plantejaments econòmics que havien entès Internet com la continuïtat dels mitjans de comunicació clàssics. És a dir, els que havien mirat Internet des del retrovisor de Mc Luhan. És el que es va denominar "esclat de la bombolla tecnològica".

L'esclat de la bombolla tecnològica i dels índexs borsaris tecnològics com Nasdaq va convertir en marginals grans projectes com el superportal Terra en el qual havien invertit estalvis milers i milers de persones. Curiosament, després d'això, la visió que es donava a la premsa i als mitjans clàssics del que era Internet retornava a la sospita: tornaven a dibuixar-ho com un cau de delinqüents o pervertits.

De fet, Internet va decaure, però va ser una decaiguda efímera. Ben aviat es va veure que el valor ja no l'aportaven les grans corporacions. Naixia el denominat Web 2.0.

Si hem de buscar un pont entre el primer web i el web 2.0 o social, evidentment hem de parlar de Google. Aquest cercador va néixer l’any 1998 i va revolucionar la xarxa ja que, per dir-ho d’alguna manera, en comptes de servir per “buscar” servia per “trobar”. Superava els seus predecessors (dels quals sovint agafava informació) com Yahoo o Altavista perquè tenia en compte el que s’ha denominat The long Tail o “llarga cua” definida l’any 2004 per Chris Anderson i que és constituïda per tot de documents que sense trobar-se en “grans portals” acumulen entre tots ells un gran nombre de visites i són sovint rellevants a efectes de cerca.

Justament, amb l’ensulsiada dels grans portals, aquests documents aportats per persones o institucions van ser el baix continu sobre el qual es va mantenir la vida i la utilitat d’Internet i amb l’aparició dels blocs es van multiplicar i van oferir la possibilitat de parlar a multitud de persones. La persona, l’usuari, esdevenia mica en mica el gran protagonista d’Internet i així ho va definir ja l’any 2002 la revista Time quan va escollir com a persona de l’any You, és a dir, “tu” .

Internet prenia nova força i el prenia en un nou ambient que ha rebut diverses denominacions tot i que la triomfadora és sens dubte Web 2.0. Aquesta és una denominació proposada per Tim O’Reilly en una trobada que va tenir lloc l’any 2004, sistematizada en un article de l’any 2005.

El triomf de la llarga cua també va suposar un nou repte per a l'Administració. Acostumada a ser un referent en informació de multitud de temes que per motius fiscals o d'altra mena li comportaven disposar de llistes (d'establiments, de serveis, de moltes altres coses), la presència dels mateixos establiments amb el seu petit web a Internet disminuïa enormement un dels puntals de la seva capacitat d'influència que era, justament, l'acumulació d'informació. Al mateix temps, però, els ajuntaments, per petits que fossin, podien disposar de llocs econòmics que els facilitaven l'accés al seu propi públic. També esdevenien, doncs, peces de la llarga cua.

Anomenem, doncs, web 2.0, web viu o web social l’ambient o el conjunt de fenòmens originats a Internet a partir de les lògiques pròpies de la mateixa xarxa, deixant enrere formats de l’era de la impremta.

Es tracta de la superació del denominat efecte retrovisor segons el qual un mitjà nou, en un primer moment, tendeix a reproduir formes pròpies dels mitjans predecessors.

Representa el triomf de dos elements ben específics però que ja existien a Internet de bon començament: els hiperenllaços i la interacció. De fet, els mateixos usuaris són els amos i gestors tant del fons com de la forma dels continguts.

Els fenòmens paradigmàtics i més popular del denominat Web 2.0 o web social van ser, en un primer moment els blocs i, en l’actualitat, les denominades xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.). Tanmateix n’hi ha d’altres: les xarxes P2P amb programes tan populars i alhora tan discutits com Emule o Bittorrent; les pàgines d’elaboració col·lectiva o wikis, que han donat com a fruit principal la Viquipèdia; l’etiquetatge popular de pàgines (tagging o folksonomy); sistemes per compartir multimèdies com Youtube o Flickr; la sindicació i agregació de continguts via RSS, etc. De fet, es considera que la multiplicitat de participants i la preponderància dels hiperenllaços tendeixen a convertir la xarxa en una “fantàstica i permanent conversa” (Orihuela 2006)

El naixement del web 2.0 ha suposat per a l'Administració un canvi radical en la manera de relacionar-se amb els ciutadans. Abans del 2.0 l'Administració s'hi relacionava doblement:

• Des de l'àmbit de la comunicació de masses, és a dir, en l'esfera pública, amb un discurs hereu de l'antic espai de representació caracteritzat per una gran força (creativa, d'imatge corporativa, etc.)
• Des de l'atenció al públic, amb una relació directa i privada amb cadascun dels usuaris, però amb el privilegi de ser el taulell, el propietari del lloc on es tenien les relacions (l'usuari hi acudia o hi trucava, però era ell el que havia d'entrar al palau / a l'oficina, etc.)

Aquesta doble relació permetia mantenir contradiccions com un mal servei públic mentre es feia un discurs públic positiu. El web 2.0 suposarà un cop molt fort a aquestes relacions desproporcionades en la mesura que l'usuari pot parlar de tu a tu a l'Administració i fer-ho públicament, amb audiència (l'audiència se la construeix cadascú). Aquest és un canvi irremissible que abordarem més a fons a l'apartat 1.2.1 i que suposa un guany enorme en la transparència als ulls de la ciutadania i en l'exigència professional dels empleats de l'administració, exposats al judici ciutadà com un interlocutor més de la conversa.

<< | >>