Sou aquí: inici » 1.2. Polítiques d'inclusió social » 1.2.1. Enfocament de les polítiques socials a Europa
A Europa les polítiques públiques (i les iniciatives socials i privades) per pal•liar la pobresa de persones i col•lectius, per lluitar contra les causes d’aquesta pobresa o de l’exclusió social i en pro de la inclusió han estat presents des de fa molt de temps, però el que ha variat molt és el seu enfocament.
Durant una època el model d’intervenció es basava en polítiques assistencials. Aquest model volia atenuar la pobresa de les persones i dels col•lectius proveint-los dels serveis i recursos que no en disposessin o que poguessin ajudar a millorar la seva situació.
Les polítiques assistencials poden ser necessàries, però actualment s’entén que s’ha d’anar més enllà d’accions purament pal•liatives, que no acostumen a treballar per buscar solucions a les situacions de pobresa de persones i col•lectius. Per tant, els bancs d’aliments, els albergs i menjadors socials o les organitzacions que atenen les persones pobres, ajuden a suavitzar la gravetat de la pobresa, però no treballen per acabar amb aquesta.
A partir del Tractat d’Amsterdam de 1997, la Unió Europea va introduir la lluita contra l’exclusió social entre els seus àmbits d’actuació. Les polítiques contra la pobresa i l’exclusió social són un pas més en les polítiques socials. En aquestes polítiques, els serveis, els ajuts i els programes pretenen actuar sobre les causes de la pobresa i de l’exclusió social, i per tant no busquem només pal•liar la situació de duresa, sinó que les persones i col•lectius que es trobin en aquesta situació puguin sortir-se’n.
A partir de la Cimera de Lisboa del març del 2000 va haver-hi un canvi de rumb en les polítiques de lluita contra la pobresa i l’exclusió social en el conjunt de la Unió Europea, i es va imposar el paradigma de les polítiques per a la inclusió social: establint noves directrius i compromisos. Seguint l’estratègia de Lisboa, es començaren a elaborar molts plans nacionals d’inclusió social.
La relativa bonança econòmica de la dècada dels noranta i dels principis de la primera dècada del segle XXI, va posar de manifest que el creixement econòmic no és una condició suficient per combatre la pobresa. Les polítiques socials de la Unió Europea sorgides de la Cimera de Lisboa pretenien vincular el creixement econòmic i la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. És evident que arran de la crisi econòmica les circumstàncies han canviat, provocant noves situacions de pobresa, exclusió i vulnerabilitat i agreujant la situació de moltes persones i col•lectius dins de la Unió. 1)
Malgrat aquest retrocés, les polítiques d’inclusió continuen essent un enfocament europeu important, encara que no sempre són enteses de la mateixa manera.
1) La inclusió social és entesa com l’accés en les mateixes condicions i oportunitats a recursos, serveis, espais públics…
En aquesta tendència, s’entén que cal desenvolupar la protecció social, ja sigui connectada amb l’estratègia del mercat o amb les regulacions de l’estat del benestar.
La inclusió, des d’aquest enfocament, persegueix la reinserció de les persones excloses del sistema (educació, mercat…) mitjançant subsidis i adaptacions tècniques o legals. Les mesures de protecció social buscarien equilibrar les desigualtats existents a la societat (l’accés al treball, l’educació, els serveis de salut, etc.).
2) La inclusió social és un model que, a més de garantir oportunitats, reforça nous valors com la participació ciutadana a la societat i la veu central de la comunitat.
En aquest enfocament, la veu protagonista és la comunitat i les persones, considerades com a ciutadans i ciutadanes.
Les accions de les polítiques inclusives que responen a aquest enfocament no aspiren tant a l’adaptació de les persones a la societat sinó que volen incidir en la transformació de la col•lectivitat, a partir de la interacció de la gent en el seu entorn.
Es reforcen nous valors que han de fonamentar la cohesió social com els principis d'equitat, igualtat d’accés i d’oportunitats, acció social, participació i ciutadania activa.
La participació de la gent amb menys oportunitat, en aquest cas, no és la finalitat principal sinó que és el baròmetre de salut de la nostra democràcia, el valor ètic intrínsec de reconèixer la riquesa de la diversitat.
A partir de la dicotomia inclusió protecció / inclusió transformació, la majoria d’estats de la UE, malgrat que teòricament accepten la segona tendència i aposten per aquesta, a la pràctica encara han d’implementar moltes accions en clau proteccionista.
El nostre país no s’escapa d’aquesta dicotomia en l’enfocament d’aquest tipus de polítiques.