Sou aquí: inici » 3.1. Conceptes de referència per entendre la raó de les desigualtats entre homes i dones joves » 3.1.1. Patriarcat, androcentrisme i sexisme
Abans d’emprendre cap acció, cal que comprenguem el motiu pel qual, ara per ara, malgrat que hi ha una igualtat reconeguda per llei, no podem considerar que hi ha una igualtat real i efectiva entre homes i dones.
El fet que actualment moltes dones pateixin discriminacions tant en l’àmbit familiar com en el professional o social no és una casualitat ni una qüestió generacional, sinó fruit d’un fenomen complex que neix de la pròpia manera d’organitzar-nos i d’entendre la nostra societat.
Les lleis han anat canviant i avançant cap a una major igualtat entre homes i dones, però els canvis socials i la transformació de valors no s’ha produït amb la mateixa velocitat i molta part de la població creix o ha crescut amb una visió molt desigual sobre els drets dels homes i els de les dones.
Per comprendre per què no hi ha una correspondència entre el pla legal i la realitat quotidiana, doncs, hem de reflexionar sobre quin és i quin ha estat el nostre sistema d’organització social al llarg de la història; només analitzant això podrem entendre com encara avui hi ha desigualtats entre homes i dones, com es reprodueixen i per què es justifiquen.
La tradició cultural i organitzativa de la qual provenim és de caràcter patriarcal. Etimològicament, el patriarcat és una forma d’organització social que atorga la màxima autoritat al pare i li adjudica la responsabilitat de prendre qualsevol tipus de decisió.
Històricament parlant, el patriarcat ha donat organitzacions polítiques jerarquitzades en què els homes d’un determinat estrat social han tingut pràcticament en exclusiva el poder polític basat en l’autonomia per prendre decisions, l’accés a la informació, la visibilitat i la representació pública. També han gaudit del dret a exercir aquest poder sobre les persones de qualsevol altre estrat social, incloent-hi el propi.
L’exclusivitat del poder en mans dels homes adults ha conduït a materialitzar situacions abusives, de desigualtat i de discriminació cap a les dones i els infants.
Les societats patriarcals, a més a més, han generat una visió del món androcèntrica, és a dir, que la realitat s’ha enfocat, explicat i organitzat a partir de referents masculins. La mateixa paraula ja ho diu: andro-, arrel que prové del grec clàssic i que significa home, i –centrisme, que significa centrat en.
Les conseqüències de l’androcentrisme són, d’una banda, la confusió entre els termes home i humà, com si tot allò inherent a l’home fos directament inherent a la humanitat i, d’una altra banda, la invisibilització de les dones, és a dir, que aquestes caiguin en l’oblit i no siguin tingudes en compte.
És per això que la història de la raça humana que s’ha escrit i interpretat és solament un registre parcial, ja que omet el passat de la meitat de la humanitat. Per què costa trobar referències femenines en els llibres de text? Per què no coneixem el mateix nombre de científiques, poetesses o polítiques que d’homes científics, poetes o polítics?
D’una banda, perquè les dones han estat excloses de l’elaboració d’aquests sistemes de símbols, filosofies, ciències i lleis. Però, d’altra banda, perquè la seva història no ha estat registrada. Actualment coneixem més activitats d’algunes dones importants de la història gràcies a la feina de moltes altres per visibilitzar les seves aportacions.
La conseqüència més important d’aquest biaix és que la realitat i les necessitats de les dones no han estat tingudes en compte i, per tant, l’organització social s’ha creat tenint en compte únicament la realitat i les necessitats dels homes.
Tenim tan arrelada aquesta visió androcèntrica de la realitat que se’ns fa molt difícil adonar-nos-en. És fàcil caure en una visió androcèntrica sense que necessàriament hi hagi la pretensió conscient de discriminar o d’atribuir uns valors de grau diferent o desigual per raó del sexe.
Si la nostra intenció era referir-nos tant als uns com a les altres, el que hem fet ha estat contribuir a invisibilitzar les noies i, com a conseqüència, a esborrar-les del pensament de qui ens escolta. I com més invisibilitzades, serà més fàcil reproduir missatges androcèntrics i reforçar l’oblit d’aproximadament la meitat de la humanitat, amb la conseqüència d’oblidar també les seves necessitats i especificitats.
És important, doncs, que parem atenció en la nostra manera de parlar i en els actes que duem a terme quotidianament. El llenguatge per si mateix no és sexista ni androcèntric, però podem fer-ne un ús sexista i androcèntric.
És fàcil entendre, doncs, com sistemes patriarcals i androcèntrics faciliten la construcció de societats sexistes, és a dir, aquelles organitzacions socials que atribueixen valors diferents i criteris de distribució de poder desigual entre les persones en funció del seu sexe.
Les principals repercussions d’una societat sexista són el tracte desigual, la discriminació i la subordinació; situacions que afavoreixen que es donin relacions abusives d’uns cap a les altres.
Cal aclarir que el feminisme no es tracta del terme oposat al concepte de masclisme com a vegades es diu de manera popular. El concepte antagònic a masclisme seria femellisme, i ambdues conductes serien sexistes, ja que donarien supremacia d’un sexe sobre l’altre.
Mentre que el masclisme es tracta d’una conducta que desvaloritza i menysprea tot el que sigui femení i subordina la dona respecte de l’home, el feminisme és un moviment social i polític que promou, defensa i busca aconseguir la igualtat de les dones respecte als homes.
El feminisme, per tant, no és una conducta, sinó un moviment social i polític amb més de dos segles d’història i trajectòria que, igual que qualsevol altre moviment polític, no és homogeni i ha anat evolucionant a través de diferents pensadores i teories, és per això que no parlem únicament de feminisme, sinó de feminismes. L’element comú dels diferents corrents és i ha estat sempre la reivindicació i la defensa dels drets de les dones.
El moviment feminista consta de tres períodes clau, anomenats les tres onades feministes. La primera onada: el feminisme il•lustrat (segle XVIII); la segona onada: el feminisme liberal sufragista (segle XIX), i la tercera onada, que correspon al feminisme contemporani (segle XX).
Per a més informació podeu consultar el capítol primer de http://eprints.ucm.es/9638/1/estudios_e_informes_n%C2%BA_4.pdf
Androcentrisme: és una perspectiva de la realitat que pren l’home com a referència i mesura de totes les coses. Aquest punt de vista impacta, a la vegada, en la pròpia organització social i, si d’una banda reforça la tendència a considerar les persones de sexe masculí com a model, eix o punt de referència entre les persones, d’una altra banda, comporta la invisibilització de les dones i que aquestes hagin de dependre dels homes en molts casos.
Sexisme: és una actitud que consisteix a comportar-se restant valor, subordinant o fins i tot humiliant les persones en funció de quin sexe tinguin o de si adopten uns determinats comportaments de gènere o no. El sexisme assigna capacitats, valors, normes i rols diferents entre homes i dones, i dóna preferència a tots aquells trets que s’associen a un determinat prototipus o ideal d’home.
Masclisme: conducta que desvaloritza i menysprea tot el que sigui femení. Aquesta distribució desigual del poder, condueix a l’asimetria en la relació entre els dos sexes i implica la subordinació de les dones als homes. Es caracteritza per l’èmfasi en la virilitat, la força i el desinterès respecte als assumptes domèstics per part dels barons.
Feminisme: moviment social, polític, filosòfic i cultural de lluita pels drets i llibertats de les dones en igualtat de condicions que els homes.