3.3.3. La violència masclista en l’àmbit de la parella
La violència masclista en l’àmbit de la parella és la més coneguda i amb la qual s’ha pres més consciència sobre la problemàtica. La reproducció de les creences associades als rols de gènere en les relacions de parella juntament amb l’ideal de l’amor romàntic esdevenen peces clau per entendre aquest fenomen.
Els principis de l’amor romàntic derivats del romanticisme de finals del segle XVIII i que va evolucionar fins a mitjans del segle XIX s’han arrelat i adaptat a la nostra cultura, a diferència d’altres cultures en què el comú ha estat l’amor pactat.
En el si de la nostra cultura patriarcal, l’ideal de l’amor romàntic estipula i marca les normes d’un model de conducta amorosa, del que significa enamorar-se i dels sentiments que les persones han de sentir, on, quan i amb qui. Seguint aquest model d’amor romàntic, es desenvolupen un seguit de creences i imatges idealitzades al voltant de l’amor que, sovint, duen a acceptar, normalitzar i justificar comportaments clarament abusius. Algunes d’aquestes creences són, per exemple:
- pensar que “l’amor ho pot tot” –creure que les persones canvien per amor;
- pensar que “si dos s’estimen, ja n’hi ha prou” –creure que només estimant-se se superaran tots els obstacles de la relació;
- pensar que “l’amor de veritat ho aguanta tot” o que “per amor, tot es pot perdonar” –creure que qualsevol conducta, també les abusives, s’han de perdonar quan s’estima l’altre;
- pensar que l’altre és “la mitja taronja” –creure que aquella parella està predestinada, és l’única possible;
- pensar que “sense l’altre no sóc ningú” –creure que la parella és imprescindible per sentir-se una persona completa a la vida;
- pensar que l’altre és “l’amor de la meva vida” –creure que només hi ha un gran amor a la vida;
- pensar que la parella és la “fusió de dues persones” i que cal “entregar-se a l’altre” –creure que quan un/a està en parella s’ha d’oblidar de la pròpia vida per entregar-se a l’altre;
- pensar que “la gelosia és una demostració d’amor” –creure que si un és gelós és perquè estima molt l’altre/a.
Fotografia: David Buedo. (http://www.flickr.com/photos/dbuedo/6819120259/sizes/m/in/photostream/). Alguns drets reservats (http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.0/).
La interiorització d’aquestes creences, ben arrelades a la nostra societat, comporta que les relacions de parella es basin en l’entrega absoluta a l’altra persona, a convertir l’altra persona en l’únic i fonamental de la nostra existència, a perdonar i justificar-ho tot en nom de l’amor. També entendre que existeix una persona ideal que ens completa i que sense ella no som ningú, i tenir un convenciment absolut que l’amor ideal és per sempre.
És en aquest context d’idealització de l’altra persona, de possessió i de dependència de la seva figura, on es poden donar i es donen conductes d’abús sobre l’altre/a però que es viuen com quelcom normal i justificat en la relació de parella, comprensible pels membres de la parella i pel seu entorn.
Aquesta construcció de les relacions amoroses i afectives en el substrat d’una cultura patriarcal de dominació dels homes sobre les dones, constitueix la base ideològica que fomenta i reprodueix la violència masclista en l’àmbit de la parella. Les creences més conservadores sobre els rols tradicionals de gènere estan relacionades, d’una banda, amb la tendència dels homes a exercir violència i a culpar les dones de la violència que han viscut, i, d’altra banda, amb la tendència de les dones a legitimar o justificar el comportament dels homes que han exercit violència.