Els feminismes de segona i tercera onada: igualtat, diferència i postfeminisme

Podem distingir, des del punt de vista ideològic, dos grans blocs de feminismes, els feminismes de la igualtat i els feminismes de la diferència. Dins dels primers, trobarem el feminisme liberal, el feminisme socialista i el feminisme radical. Aquest darrer s’encavalca amb els segons, formats pel feminisme cultural, els feminismes particularistes i el feminisme postmodern.

El feminisme liberal és el que connecta amb el sufragisme i amb la filosofia de la Il•lustració i la Modernitat. Presenta el problema de la dona en el seu propi conformisme amb una “mística de la feminitat” consistent a emfasitzar les tasques de la dona (dins de la llar, educant els fills, mantenint la casa i tenint cura del marit). En definitiva, una injusta adjudicació de drets i oportunitats en benefici dels homes. Això no repercuteix en les dones, donada la seva manca d’autonomia individual, ni pel conjunt de la societat, donat que la meritocràcia resta en entredit i la manca d’igualtat de partida és disfuncional.

L’objectiu general que plantegen és el fet que la dona pugui ser una persona autònoma com ho és l’home. Per tant, lluiten per la igualtat d’oportunitats i la igualtat formal i legal, principalment en l’àmbit públic, és a dir, per aconseguir l’entrada a les empreses, a l’educació, a la política i a les institucions. En conseqüència, el que cal és acabar amb les barreres legals. Mesures, com per exemple drets individuals d’autodeterminació per a les dones, llibertat d’elecció enfront de l’avortament, dret d’accedir a l’educació i a les diverses polítiques redistributives, etc. En les seves reivindicacions legals, el que en un primer moment fou la demanda que les lleis fossin neutres (cegues a consideracions i discriminacions per sexe) donà pas a les accions afirmatives (la discriminació positiva), vist que les primeres no aconseguien la paritat dels llocs “importants” de la vida pública. Els factors que expliquen el fracàs de les primeres són la socialització i la sobrecàrrega domèstica.

La lectura bàsica d’aquest feminisme és l’obra La mística de la feminitat (1963) de Betty Friedan.

El feminisme radical denuncia una àmplia estructura de poder i dominació, dotada de múltiples mecanismes d’opressió, que abasta tots els àmbits de la vida pública i privada, i que sotmet a les dones sota el manament dels homes, que anomenaran patriarcat. Aquest, que engloba el conjunt de la societat, té el seu origen en la família tradicional (nuclear i heterosexual) i es fonamenta, en última instància, en l’ús de la força, ja sigui física i directa, com en els períodes històrics anteriors a la Modernitat, ja sigui institucionalitzada, com en les democràcies liberals. La situació de la dona és, en conjunt, de submissió física, sexual, social i econòmica, no només legal i política com enuncien les feministes liberals. La discriminació no és només formal, sinó que també és real, i no només té a veure amb l’àmbit públic, sinó també al privat. En aquest sentit, les radicals foren molt crítiques: “el privat és públic”.

Temes que reclamaren el seu interès foren l’opressió dins del matrimoni, la prostitució, la pornografia, la il•legalitat de l’avortament, les desigualtats reals, la violència sexual, etc. I aquests s’abordaren des d’alguns debats teòrics, que en darrera síntesi són els de natura/cultura, però, en qualsevol de les conclusions, hi ha hagut l’esforç de no dotar a la feminitat d’essencialisme. L’objectiu era, en tot cas, sempre el mateix: revertir la situació de submissió patriarcal per aconseguir una situació de plena igualtat o, el que és el mateix, d’alliberament de la dona. Dues lectures bàsiques del feminisme radical són Política sexual (1969), de Kate Millet i La dialèctica del sexe. En defensa de la revolució feminista (1973), de Shulamith Firestone.

El feminisme socialista representa la conciliació, més o menys assolida, entre les dues teories que li donen nom. En general, analitzen l’explotació (capitalista), la subordinació (jeràrquica en funció del sexe) i l’opressió (que no totes les dones pateixen) a la societat capitalista.

Després de realitzar una crítica al marxisme clàssic per la seva miopia davant del gènere, prenen com a seva la noció de patriarcat i l'afinen segons el seu plantejament: és la relació estructural en què els homes exploten i sotmeten les dones i gaudeixen del privilegi econòmic. L’opressió és, principalment, una opressió econòmica. I, a partir d’aquí, es llancen a una sèrie de crítiques cap a les feministes radicals pel seu historicisme reificador, per la seva insuficiència materialista, per determinats plantejaments biologicistes i per la nul•la atenció a les relacions de classe. El patriarcat, diran les socialistes, és evitable. El poder és fruit de la classe social i del patriarcat: ni capitalisme ni patriarcat són autònoms. Així, apliquen el mètode dialèctic entre la classe social i el gènere, entre el sistema capitalista i el sistema patriarcal.

En aquest darrer, té lloc el mode de producció domèstic, resultat del qual es crea la dependència econòmica de la dona respecte a l’home (i de la qual sorgeixen la resta de dependències, com la derivada de la reproducció i la criança dels fills, de la sexualitat…). Per tant, el patriarcat té una base material clau, que és aquest treball domèstic.

S’articulen, d’aquesta manera, les teories del doble sistema que expliquen les causes i l’origen de la subordinació a partir de la bona entesa i la dialèctica entre el capitalisme i el patriarcat que són, en darrera instància, mútuament funcionals. Per tot plegat, el feminisme socialista advoca per l’assoliment de la igualtat material entre homes i dones i per la socialització dels mitjans de producció. Dues lectures bàsiques del feminisme socialista són L’alliberament de la dona: la llarga lluita (1971), de Juliet Mitchell, i Patriarcat capitalista i feminisme socialista (1978), de Zillah Eisenstein.

El feminisme cultural, hereu quasi directe de la tradició radical, difereix d’aquest últim en, almenys, tres punts: la reivindicació política perd pes a favor de l’estudi cientificosocial (o reivindicació acadèmica). L’accent sociològic passa a conviure amb l’accent psicològic i es deixen de banda les pors a la possible diferència natural o cultural de la dona respecte a l’home. Es posa èmfasi i es reivindica precisament aquest aspecte “essencial” i diferenciador que les seves antecessores tractaven amb certa resignació. És un feminisme que estudia la dona com a grup social, més que les relacions (de subordinació) entre aquestes i els homes. Estudia els processos de construcció de la identitat femenina des de les dones, és a dir, en oposició a la identitat masculina, i en divergència amb el que els discursos socials o masculins puguin dir sobre la feminitat. Més concretament, l’entramat social dels rols de gènere entra en contacte amb els mecanismes psicològics dels nens i de les nenes, que assumeixen els papers que configuren els seus gèneres. Es reprodueix el rol de la mare reproductora i educadora i, amb ella, l’estructura patriarcal. En aquest sentit, les autores es basen, sovint, en reelaboracions de la psicoanàlisi de Freud, tot modificant-ne els aspectes més sexistes.

El femení no és una simple construcció social, diuen. Té un component de naturalitat, ja sigui biològica, ja sigui cultural, entenent que es tractaria d’un tarannà femení, imprescindible en una mesura o altre per a la societat. D’aquesta forma, el que s'ha d'estudiar des de la perspectiva i posició de les dones és aquesta (re)construcció d’una cultura femenina essencial. D’aquí, es fan estudis sobre la maternitat com a pràctica social i sobre el pensament maternal i se'n deriven conclusions com ara que aquesta forma de pensament es pot entendre com “una via vers la pau en la seva cosmovisió ètica”.

Al mateix temps es remarca que aquest paper maternal no necessàriament l’ha de realitzar una dona, sinó que el pot fer un home, o bé poden ser pràctiques i rols compartits. En una línia complementària, s’ha destacat la disposició relacional de la feminitat, en altres paraules la seva tendència a accentuar les relacions interpersonals, en detriment de la disposició competitiva i agressiva de la masculinitat. Amb més precisió, Carol Guilligan ha destacat que hi ha una diferenciació en els processos d’aprenentatge moral entre nens i nenes en els diversos contextos socials, culturals, econòmics i familiars. L’ètica de la cura, més pròpia de dones, se centra en les responsabilitats dirigides a les persones concretes, en funció de les demandes i necessitats expressades per aquestes persones, i en un context particular.

L’objectiu és una implícita problematització del valor de la igualtat. La particularitat és que la igualtat ha de ser un reconeixement i un impuls dels valors típicament femenins, que són potencialment una font d’alliberament de les dones.

Les lectures bàsiques del feminisme cultural són The Reproduction of Mothering. Psycchoanalysis and the Sociology of Gender (1978), de Nancy Chorodow, La moral i la teoria. Psicologia del desenvolupament femení (1982), de Carol Gilligan i Maternal Thinking. Towards a Politics of peace (1989), de Sara Ruddick.

Els feminismes particulars són feminismes que han sorgit històricament i que, en les seves anàlisis descriptives i explicatives, així com en els seus corrents polítics, conflueixen característiques tant liberals com, i sobretot, socialistes, radicals i culturals.

El que els distingeix és que introdueixen una fragmentació/diferenciació del gènere femení. Aquesta categoria és massa general i esdevé cega davant dels eixos estructuradors de desigualtat com poden ser la tendència sexual, l’ètnia o simplement el context cultural. Entre altres estructures han de ser tingudes en compte de manera central si no es vol silenciar, en nom d’una determinada igualtat, una altra determinada desigualtat. Un exemple és el feminisme lesbià, que qüestiona aquesta mateixa homogeneïtat del “grup dona”, argumentant, entre d’altres coses, que la seva és una doble discriminació: ser dona i ser lesbiana.

També és molt destacable el feminisme negre. Aquest corrent rebutja les explicacions monocausals de la situació de la dona i aposta per unes de caràcter pluricausal. La “falsa universalitat” consolida una perspectiva cega a la diferència i és excloent. Com en el cas de les lesbianes, reafirmen la seva identitat en la lluita contra aquesta doble discriminació i pretenen, finalment, els mateixos objectius que en els altres dos casos, la consideració en tots els àmbits de la igualtat individual dels seus membres respecte a la societat en general com a pas previ a la seva autonomia.

Són lectures bàsiques dels feminismes particulars Essentially Speaking. Feminism, nature and difference (1989), de Diana Fuss i Feminism theory. From margin to the center (1984), de Bell Hooks.

Els feminismes particularistes i postmoderns presenten el màxim nivell de ruptura.

Els feminismes particularistes pretenen que la lluita feminista (així com les teories, conceptes, metodologies i formes de validació i legitimació de que es serveix) ha de tenir lloc en un context cultural determinat, ha d’estar plantejada des de dins, i servirà com única referència valorativa i significativa.

Les intrusions entre contextos no són, doncs, legítimes. Seguint aquest camí, però de manera encara més radical, el feminisme postmoderm rebutja la noció de diferència com a categoria general capaç d’involucrar les dones enfront dels homes.

En termes generals, llancen una forta crítica a la filosofia de la Il•lustració, a la qual titllen de filosofia totalitària, metanarrativa. S’oposen al projecte de la modernitat, qüestionen epistemològicament les formes de coneixement que se’n deriven, rebutgen el mètode formal/racional, així com l’atribució de valor universal als resultats científics, es neguen a reconèixer una concepció unitària de les identitats i converteixen el relativisme (contextos culturals) en atomisme (situacions).

Concedeixen, també, una notable importància a la funció del llenguatge, que no és referencial respecte a una realitat anterior, sinó que és el mateix constructor de la realitat. D’aquí que els discursos siguin un instrument tan important per al postmodernisme. La seva proposta de coneixement se centra en la deconstrucció de les nocions generals i pretesament universals.

Com a alternativa, proposen una pluralitat de narratives i pràctiques socials discursives autosuficients metodològicament. Cadascuna d’elles conté el seu llenguatge particular, el seu univers propi de significats i valors i de formes d’autolegitimació. El context d’acció ha de ser el local, el situacional. En clau feminista, la cultura de la Il•lustració és una cultura marcadament masculina. També ho és la raó il•lustrada. I també el relat històric (història dels homes explicada pels homes). Cal deconstruir, atenent a l’anterior, aquests discursos, tenint present que no hi ha individus racionals capaços de formular-se desigs i preferències, sinó persones en situacions i contextos particulars. Així, el grup hegemònic masculí, ha descrit històricament allò femení com incomplet, deficient o inferior, i quan ha admès valors pròpiament femenins, els ha traduït a la masculinitat. Aquest discurs ha creat aquesta realitat, i aquesta ha predisposat les actituds d’homes i dones.

Algunes autores, com Irigaray, relacionen la sexualitat i el llenguatge en la conformació femenina indefinida, infinita, contradictòria, fluïda i difosa, incomprensible per a la raó masculina. La maternitat, assegura l’autora, posa un límit a aquesta identitat contradictòria. Les mesures que ha de prendre la dona per al seu alliberament (de qualsevol metanarrativa) passen per construir-se a ella mateixa a través del llenguatge i, més específicament, de l’escriptura (escriure sobre elles mateixes). L’escriptura és l’instrument eficaç per acabar amb l’opressió moderna i portarà com a resultat no un model de dona, sinó una diversitat absoluta de dones distintes.

Dues lectures bàsiques del feminisme postmodern són Speculum of the Other Woman (1974), de Luce Irigaray i Ciència, cyborgs i dones: La reinvenció de la naturalesa (1995) de Donna Haraway.

>>