Lliçó 4. La divisió sexual del treball i el treball reproductiu
El sistema liberal burgès es va edificar sobre l'exclusió de les dones de l'esfera pública i política i sobre la seva opressió a l'espera privada o familiar.
Carole Pateman va explicar com ningú la configuració il•lustrada de l'opressió de les dones mitjançant l'anàlisi de la teoria política moderna i, principalment, dels teòrics contractualistes clàssics. Per a això va recórrer a la "dimensió reprimida" del contracte social, a la seva part necessària però silenciada, el contracte sexual. Aquest altre contracte construí els homes com "lliures" i "iguals" de naixement, però va relegar a les dones a la família, construint la seva dependència, opressió i falta de drets.
Recordem que la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789 atribuïa només drets a l'home i al ciutadà, no a la dona o ciutadana. En aquest mateix any es va promulgar la Llei Sàlica i es va excloure les dones del dret de vot. El 1793 es va excloure les dones de l'exèrcit. La constitució d'aquest any les va excloure de qualsevol dret polític. Finalment, el Codi Napoleònic de 1804 va declarar la inferioritat de la dona i va instaurar el deure d'obediència de l'esposa al marit. La dona era desposseïda d'existència jurídica pròpia…
Així, els homes van signar el pacte i van acordar la seva submissió a un govern comú que mirés per l'interès general de tots i es ocupés de l'esfera pública, valorada socialment, mentre les dones es van veure relegades a l'àmbit privat, l'encara regne de la natura. El contracte sexual per excel•lència que convertia a les dones en "serventes" (oferien serveis domèstics, sexuals, de cura, etc.) és el matrimoni, que al seu torn no podia ser un contracte civil ja que una de les parts contractuals, les dones, no eren individus lliures i iguals. D'alguna manera, doncs, el matrimoni també es presentava com a natural, igual que el dret del marit sobre la dona i la inferioritat d'aquesta.
De fet, aquesta relegació i la construcció del concepte "femení" a la llar van ser perfilades a la perfecció pels discursos il•lustrats hegemònics, que van imposar a les dones el ser dona tendra, mare abnegada i diligent gestora de la llar. Aquestes funcions es naturalitzaren vinculant-les a l'essència i fisiologia femenines (emotivitat, domestització, dedicació a la maternitat, etc.), naturalitzant, per tant l'opressió de les dones.
La maternitat es va convertir en la institució femenina triomfant. La mare es va convertir en el centre moral de la família. A elles, a les mares, se'ls feia responsables del benestar físic i moral dels seus. Les dones havien de trobar la seva gran felicitat en el lliurament en cos i ànima a la família ja que estaven destinades fisiològicament a això.
El gènere binari -femení i masculí- és suport constituent de la divisió sexual del treball que reparteix les activitats socials entre dones i homes, establint entre elles, no relacions de complementarietat, sinó d'explotació. Les dones es farien càrrec del treball reproductiu i de cura, mentre que als homes els estaria destinat el treball productiu, activitat valorada socialment. Aquest sistema suposaria el control directe dels homes sobre el treball productiu i reproductiu de les dones a través de controls socials duts a terme per institucions socials com el matrimoni tradicional.
Com a evidències d’aquesta existència de processos de sexualització de la divisió social i tècnica del treball cal destacar:
- la segregació de les dones al treball domèstic no remunerat,
- la seva menor taxa d’activitat laboral,
- l'existència d’ocupacions masculines i femenines,
- la distribució diferent d’homes i dones per branques i sectors d’activitat, per tipus i mida de les empreses, i dins d’elles per determinats processos de treball, llocs i qualificacions laborals.
Aquesta divisió sexual del treball es relaciona amb les dues esferes separades construïdes idealment pel liberalisme: l'esfera pública (masculina i valorada) que estaria centrada en l'àmbit social, l'econòmic, el polític i relacionada amb el component objectiu de les necessitats humanes, i l'esfera privada o domèstica (femenina i invisibilitzada), que estaria centrada en la llar, els llaços afectius i relacionades amb la part subjectiva (sempre oblidada) de les necessitats humanes. Aquestes són de béns i serveis, però també d'afecte i relacions. Necessitem alimentar-nos, vestir-nos, protegir-nos del fred i de les malalties, estudiar, educar, però també necessitem tendresa, cura, aprendre a establir relacions i viure en comunitat. I això requereix alguna cosa més que només béns i serveis.
El treball és l'element que dóna valor i atorga drets a una persona. Un ciutadà o ciutadana té drets en funció que és treballador o treballadora en el mercat productiu. Com veiem, aquest model neix d'un ideal de família nuclear on l'home és el proveïdor d'ingressos (guanyador de pa), de l’activitat del qual es desprenen els drets socials per a ell i per a la resta de la família, que només els pot gaudir de manera dependent ja que són dona (ama de casa) o fills/es del treballador.
Podem definir el treball reproductiu com aquell que comprèn les activitats destinades a la cura de la llar i de les persones que hi viuen, de la família en sentit ampli i que es fan en l'àmbit privat. Es denomina reproductiu per a diferenciar-lo del treball de mercat o productiu, que és el que pertany oficialment a l'esfera d'allò públic. Com ja hem avançat, aquests dos diferents espais, treballs, que formen part dels processos de la vida i de la reproducció no gaudeixen tots del mateix reconeixement social, sinó que hi ha entre ells una jerarquia, un component de valor, resultat d'una llarga tradició patriarcal liberal.
Segons Teresa Torns, les tasques que comprèn el treball reproductiu es podrien agrupar en quatre grans blocs:
- Cura i manteniment de la infraestructura de la llar (neteja, alimentació familiar, ordre general, compres, etc.).
- Cura i atenció de la força de treball present, passada i futura, és a dir la cura de totes les persones de la família: treball social, sanitari, educatiu, psicològic de totes les persones de la família dependents o no (nens/es , joves, persones adultes, persones grans). La "dependència" pot ser per edat (nens/es, gent gran, etc.) o per salut (persones grans). També es parla d'una altra dependència, la psico-social, que es relaciona amb la socialització dels homes que no aprenen ni a cuidar ni a cuidar-se, i es fan dependents de les cures i de la seva subsistència en la vida quotidiana. La dependència com a procés humà i social s'ha mantingut oculta mentre han estat les dones les que se n’han fet càrrec de manera gratuïta (Cristina Carrasco).
- Organització i gestió de la llar i la família. Mediació entre la família i els serveis privats i públics existents. Es refereix a gestions burocràtiques, bancàries, recerca i matriculació a escoles, etc.
- Representació conjugal. Es refereix a aquelles activitats que tenen a veure amb els vincles i relacions afectives i socials de la parella (celebracions familiars, proximitat i interès per la família extensa i amistats, etc.).
Aquest treball reproductiu té tres trets característics:
- el realitzen majoritàriament les dones,
- no està remunerat, i
- no està valorat socialment.
Les dones, treballant tots els dies de l'any, sense horaris, porten desenvolupant tradicionalment aquestes activitats necessàries per a la vida humana. La magnitud i responsabilitat d'aquesta activitat porta a pensar en una mena de "poderosa mà invisible" que regula la vida quotidiana i permet que el món segueixi funcionant. I precisament això, la seva invisibilitat, és el que el caracteritza, però no només de les activitats, sinó també per les mateixes dones que el realitzen, especialment per a aquelles que el realitzen exclusivament.
Ara bé, els estudis econòmics i socials solen oblidar-se 
d'aquesta part del treball, necessària, importantíssima, i del component subjectiu de les necessitats humanes que es cobreix des de la llar i per les dones, de manera tradicionalment gratuïta. En els pensaments econòmics clàssics, treball s'ha identificat amb treballadors (en el mercat productiu i remunerat), ocultant la relació existent entre el treball reproductiu i l'economia capitalista .
Generalment les famílies es perceben només com a unitats de consum de béns i s'invisibilitza el fet que a l'interior de les llars es realitza una part importantíssima de la feina que necessitem com a societat. S'estima que una mica més de la meitat del treball total realitzat per tota la població és el treball familiar domèstic.
Com apunta Cristina Carrasco, l'economia no s'ha plantejat preguntes com: "d'on prové la força de treball? És que s'ha produït per generació espontània? Són suficients els salaris per assegurar la reproducció humana? Permet el salari adquirir tots els béns i serveis sense necessitat de realitzar cap altre treball?".
Podem afirmar, seguint Carrasco, que l’"oblit" del treball reproductiu és poc innocent. Té la seva raó de ser. La invisibilitat d'aquest treball es deu al desig de no reconèixer la insuficiència del mercat i de l'economia capitalista per abastir totes les necessitats humanes.
El sistema en termes monetaris-econòmics no subsistiria amb tan sols el treball mercantil. Ha necessitat externalitzar costos cap a l'esfera domèstica. És a dir, les dones realitzen gratuïtament totes aquelles activitats destinades a criar i mantenir persones saludables, amb estabilitat emocional, seguretat afectiva, característiques sense les quals seria impossible no només el funcionament de l'esfera mercantil, sinó ni tan sols l'adquisició de l'anomenat "capital humà".
A les últimes dècades del segle XX, particularment a Espanya, tant el mercat laboral femení com els models familiars (el model de família fordista està en crisi) han començat a experimentar canvis significatius, sobretot a conseqüència de les decisions de les mateixes dones, que s'han anat incorporant al mercat productiu.
No obstant això, la creixent incorporació de les dones al treball de mercat, no té com a resultat l'abandonament del treball familiar ni, tampoc, la incorporació dels homes al mateix. Això ha provocat una visible la tensió entre els temps de cura i les exigències del treball mercantil. S'ha posat de manifest el que s'anomena la "crisi de les cures".
Aquesta crisi està sent assumida per les dones, desenvolupant el que ha estat anomenat "doble presència-absència" (jornada en el treball productiu, en el treball reproductiu, i havent de tenir-ho tot al cap per organitzar-ho correctament) amb no poques repercussions per a la seva salut i el seu estat anímic. A les enquestes es demostra que treballin o no en el mercat productiu les dones, tinguin fills/es o no, tinguin un salari superior o inferior al de la parella home, les hores dedicades al treball reproductiu són sempre superiors en el cas de les dones que en el dels homes.
Això ha estat anomenat altruisme obligatori de les dones. Una generositat als/a les altres que es presenta gairebé com obligada, ja que a les dones se’ls hi continua retraient a nivell social quan deixen de banda les seves obligacions gairebé "exclusives".
La percepció i la vivència d'aquesta doble presència, pel que fa al grau de frustració, satisfacció, realització personal i professional depenen de múltiples factors i està molt relacionada amb el moment vital de les dones (no és el mateix tenir un fill o filla que no tenir-ne, per exemple) i la seva classe social. Respecte a aquest últim punt, en moltes ocasions les dones intenten lluitar contra aquestes jornades inacabables traspassant part del treball reproductiu a altres dones, ara migrants, que venen a ocupar les funcions de la cura possibilitant que algunes dones occidentals puguin incorporar-se al mercat productiu. Elles són les que tenen cura dels més petits, gent gran, de les nostres cases, etc., deixant, moltes vegades, a les seves famílies en els seus llocs d'origen.
El treball de les dones en les tasques reproductives és encara més important en societats, com l'espanyola-catalana, que no tenen desenvolupat un bon Estat del Benestar. Per contra, han desenvolupat un model "familista", és a dir, que la reproducció està en mans de les dones i que tan sols en la seva absència intervindrà l'Estat. Així, la cura de persones malaltes, de persones grans, de criatures petites, etc., recau gairebé exclusivament en les dones, en no existir una xarxa de serveis socials que donin resposta a aquestes necessitats socials. Per exemple, és ben coneguda l'escassetat de places en llars d'infants públiques, cosa que complica molt la vida a les dones mares i les àvies i avis…
Davant aquesta situació, algunes lleis i polítiques d'igualtat han previst mesures de conciliació irònicament només adreçades a les dones, com si només elles haguessin de conciliar la seva vida familiar i laboral quan, per exemple, tinguessin un nadó. Afortunadament, el discurs legal comença a utilitzar el concepte "corresponsabilitat" per posar l'accent en la necessitat que també els homes es corresponsabilitzin del treball de la reproducció i la cura.
Tot i que s’aplaudeix la implementació d'aquestes mesures, es fa necessari replantejar l'organització de la societat basada fins ara en les necessitats productives, però oblidant completament les necessitats humanes. Una aposta per prioritzar les cures (revalorant-les), les necessitats vitals de les persones, tenint en compte el treball que això suposa, es presenta com una exigència per plantejar-nos una futura organització social.