L’article 18 de la Directiva 2006/54 obliga els Estats membres a introduir als seus ordenaments jurídics mesures que siguin necessàries per garantir la indemnització o la reparació, real i efectiva del perjudici sofert a causa d’una discriminació per raó del sexe, de manera dissuasiva i proporcional al perjudici sofert.
Aquesta indemnització o reparació no pot estar limitada per un topall fixat a priori, excepte als casos en què l’empresari pugui provar que l’únic perjudici sofert pel demandant sigui la negativa a considerar la sol.licitud de treball de la demandant.
Aquests criteris d’indemnització provenen de la jurisprudència comunitària. En concret, van ésser establerts als casos Von Kolson Kamman1) i Marshall2).
El cas Von Kolson Kamman ha esdevingut clàssic. En aquesta ocasió, es tractava de la discriminació de dues dones en l’accés a un lloc de netejadora en una presó alemanya.
L’administració va admetre que havia discriminat ambdues dones per la seva condició de dones. Per això, i en aplicació de la legislació alemanya va decidir compensar ambdues dones mitjançant el pagament del bitllet de transport a l’entrevista. Era evident que l’objectiu d’igualtat no es pot assolir amb aquests tipus de reparació i que és necessari que la reparació sigui real, efectiva i dissuasiva.
En el cas Marshall, la legislació britànica obliga la Sra. Marshall, que treballa per al sistema de salut pública britànica, a jubilar-se abans que els seus companys homes.
Pel que fa al contingut d’aquesta disposició, no s’entén per què el legislador intern dissocia, d’una banda, l’exigència relativa al caràcter real i efectiu de la indemnització o la reparació, de la seva eficàcia dissuasiva quan precisament la Directiva 2006/54 exigeix que la reparació o indemnització compleixi amb els tres requisits.