Sou aquí: inici » bloc_3 » unitat_8 » Definició i origen del concepte “indicador”: del paradigma de la igualtat a la recuperació de l’experiència de les dones

Menú

Definició i origen del concepte “indicador”: del paradigma de la igualtat a la recuperació de l’experiència de les dones

Un indicador és un senyal. Pot ser “una mesura, un número, un fet, una opinió o una percepció que assenyala una situació o condició específica i que mesura els canvis en aquesta situació o condició a través del temps” (Carrasco, 2007). Els indicadors són una representació d’un concret fenomen que condensa la informació d’estadístiques existents que reflecteixen els principals trets d’una societat. En concret, els indicadors de gènere, molt recents, assenyalen en quina mesura i de quina forma s’han produï̈t canvis socials en les relacions de gènere al llarg del temps.

És important que els indicadors segueixin la perspectiva de gènere, perquè els indicadors comuns generalment són androcèntrics. Un exemple característic és el Producte Nacional Brut. Aquest indicador ha ocultat la contribució de les dones a la societat a la riquesa dels països: la cura dels fills i de les filles i el treball domèstic.

Actualment, des de l’economia feminista s’està denunciant aquest fet i s’està fent una lectura feminista d’aquest indicador. Evidentment, cap sistema d’indicadors no és neutre, ja que tots correspondran a una determinada concepció sobre el món i a l’orientació ideològica i a l’objectiu polític de qui l’elabora. De fet, els feminismes han posat en evidència la falsa “neutralitat” de la ciència o de la recerca assegurant que sempre es mira la realitat des d’algun lloc, encara que no es manifesti.

Per aquest motiu, i com dèiem respecte a les polítiques públiques, segons la concepció feminista amb què mirem la realitat, considerarem uns indicadors o uns altres. Si ens movem dins del paradigma de la igualtat tindrem l’objectiu de reduir o eliminar les desigualtats entre dones i homes dins del model d’igualtat masculí. Aquest paradigma, però, no modifica el model dominant, permet que les dones s’hi sumin, amb igualtat de drets. Per tant, els indicadors que construiríem anirien enfocats a marcar la progressiva incorporació de les dones en el món públic, en l’àmbit que han habitat els homes i valorat socialment (mercat laboral, política, etc.).

Aquests han estat tradicionalment els anomenats “indicadors de gènere o d’igualtat de gènere” (Carrasco, 2007).

Des d’un altre punt de vista, que valori allò femení des de les pròpies potencialitats i des de la seva riquesa, no des del que els fa falta per a igualar-se als homes, es poden construir tota una sèrie d’indicadors no androcèntrics o de recuperació de l’experiència femenina que pretenen trencar amb el model masculí i anomenar i donar valor a les activitats desenvolupades tradicionalment per les dones i que el patriarcat ha desvalorat (Carrasco, 2009). Perquè no hi ha prou amb treballar per la igualtat de drets entre homes i dones, sinó que també s’ha de tenir en compte la diferència. Aquesta és l’aposta de l’estudi de l’Institut Català de les Dones Estadístiques sota sospita. Proposta de nous indicadors des de l’experiència femenina (Carrasco, 2007).

Aquests indicadors des de l’experiència femenina prenen com a centralitat el benestar de les persones, és a dir, la seva qualitat de vida, tant de dones i homes, considerades individualment però no des d’un punt de vista individualista, sinó relacional. Aquesta idea del benestar no s’aconsegueix a través de la possessió de béns, sinó de capacitats reals de les persones per aconseguir funcionaments valuosos per a les seves vides. Això ens fa tenir molt en compte l’experiència de les dones, els seus sabers, els àmbits on tradicionalment han desenvolupat les seves vides, i les necessitats de cura de les persones (corporal, emocional, afectiva) que no només requereix recursos materials sinó contextos i relacions de cura i afecte que, com sabem, realitzen en una gran part les dones a l’àmbit d’allò domèstic (Carrasco, 2007).

Aquesta proposta d’indicadors no androcèntrics també fan servir part dels indicadors anomenats d’igualtat.

Els indicadors i d’altres dades desagregats per sexe des d’una perspectiva no androcèntrica són imprescindibles per a la planificació de les polítiques destinades a les dones. Principalment dues són les fases on són especialment rellevants: el diagnòstic i l’avaluació. A la fase de diagnòstic les preguntes que cal fer-se són: s’observen desigualtats o desequilibris en la situació i posició de dones i homes? Què factors poden explicar-les? Quina és la qualitat de vida de les persones, en concret, de les dones? A la fase d’avaluació la pregunta hauria de ser, la nostra intervenció (pla, programa, projecte, etc.) ha servit per equilibrar les oportunitats i resultats de dones i homes en aquest àmbit? Ha millorat la seva qualitat de vida? Per tant, els indicadors:

Permeten poder detectar els principals obstacles que impedeixen el desenvolupament de les capacitats de dones i homes i que poden ser objecte d’intervenció pública i social
Ofereixen informació sobre el punt de partida diferencial de dones i homes
Visibilitzen les desigualtats o la diferència sexual
Visibilitzen el valor de l’experiència femenina
Permeten establir relacions entre les situacions observades i els factors que les provoquen
Permeten observar canvis en la presència, participació, poder, recursos,

etc. de dones i homes abans de la nostra intervenció.

Els indicadors de gènere, generalment des del paradigma de la igualtat, han començat a tenir presència recentment. Abans es feien servir a l’àmbit econòmic per a conèixer qüestions relatives al creixement econòmic. Als anys noranta, i molt especialment, a partir de la IV Conferència Mundial de Dones (Beijing, 1995) es produeix un veritable punt d’inflexió en el desenvolupament de metodologies de recollida i anàlisi de dades amb perspectiva de gènere i la construcció d’indicadors per a informar les polítiques que s’estaven posant en marxa. La IV Conferència tingué un objectiu estratègic per la necessitat de preparar i difondre dades i informació destinades a la planificació i a l’avaluació desglossades per sexe. Es proposaren com àrees per a establir indicadors: la pobresa, educació i capacitació, salut, violència, conflictes armats, economia, exercici del poder i adopció de decisions, mecanismes institucionals, drets humans de les dones, mitjans de comunicació, medi ambient i infància (Dávila, 2004).

A part de la normativa europea (Tractat d’Amsterdam, Reunió de Caps d’Estat 99, Berlín, etc., i a la reglamentació dels Fons Estructurals), a l’Estat espanyol la Llei d’Igualtat dedica un article (art. 20) en referència a les estadístiques i estudis. La Llei obliga a incloure la variable sexe en les recollides de dades que es realitzin, establir nous indicadors de gènere, i revisar els existents des d’una perspectiva de gènere, etc.

Per la seva part, l’Acord de Govern de Catalunya (14 març 2006, en Resolució ASC/437/2007, 5 febrer) relatiu a la producció i el desenvolupament d’estadístiques desagregades per sexe intenta promoure en un sentit similar la perspectiva de gènere en els estudis i estadístiques de les institucions catalanes.