Concepte de transversalitat: el seu origen, evolució i legitimació

La incorporació de les qüestions de gènere a l’agenda política, que van originar l’aparició de les polítiques públiques d’igualtat, ha estat un tema polèmic al moviment feminista.

La segona onada del feminisme, el feminisme radical (que pot situar-se a la societat occidental a la dècada dels anys 60 i 70, i a Espanya gairebé als anys 80 a causa de les especials circumstàncies històriques i polítiques del règim franquista) explicava les desigualtats de gènere originades per un sistema patriarcal del qual també era partícip a l’Estat. D’aquí les reticències al fet que els poders públics tinguessin un paper protagonista en la cerca d’una societat més igualitària.

Finalment, es va admetre la necessitat que l’Estat actués en qüestions de gènere, perquè l’Estat ja era present a la majoria de les àrees importants de la vida moderna.

La incorporació de les qüestions de gènere a l’agenda política primer va prendre la forma de plans d’igualtat. Era gairebé l'única eina política possible per tractar d’assolir o millorar la igualtat de gènere.

Aquests plans d’igualtat constitueixen un conjunt de mesures, per un període de temps determinat, aprovats pel poder executiu corresponent, que pretenen abordar les desigualtats de gènere de manera integral i transversal, implicant diferents àrees o sectors de l’administració.

La mateixa definició d’igualtat de gènere com a objectiu d’aquestes polítiques públiques és important per si mateixa.

Al principi els primers plans d’igualtat parlaven d’ “igualtat d’oportunitats entre homes i dones” o “igualtat d’oportunitats d’homes i dones”. Aquesta definició d’igualtat vol dir oferir a les dones les mateixes oportunitats de què ja gaudeixen els homes.

És una orientació una mica innocent, perquè ignora que la igualtat de iure no és igual que la igualtat de facto, oferir les mateixes oportunitats a tots/totes per igual no significa que qualsevol persona pugui gaudir i exercir aquests drets formals de la mateixa manera.

Les oportunitats mai són iguals per a tothom ja que el punt de partida per a dones i homes és diferent.

Per tant, aquestes polítiques d’igualtat d’oportunitats es dediquen a atacar els símptomes però no les causes de la desigualtat de gènere.

Més endavant, les polítiques de gènere buscaven assolir una igualtat de gènere, que vol dir una igualtat real i efectiva, una igualtat de resultats i no tant de punt de sortida. Òbviament, no és suficient que homes i dones tinguin les mateixes oportunitats, perquè això no és suficient per aconseguir canviar unes desigualtats històriques i culturals que posicionen a les dones en situacions d’inferioritat encara parlant de las mateixes oportunitats i regles de lloc.

D’aquí la necessitat d’aplicar mesures d’acció positiva, com a eines polítiques que ajuden a assolir aquesta igualtat de gènere, de les quals deriva un tractament diferent per combatre aquestes desigualtats de sortida. Les mesures seran:

• temporals, mentre duri la situació de desigualtat,
• proporcionals i
• encaminades a assolir aquesta igualtat material.

Però les eines polítiques per a la cerca de nivells superiors d’igualtat de gènere no eren suficients. També es criticava que les acciones positives eren bones, però el que perseguien era una assimilació de les dones a l’estàndard masculí que continuava gaudint de la consideració del normal, allò desitjable.

El gender mainstreaming ha estat traduït per transversalitat de gènere. És una eina política que busca també la igualtat de gènere des dels poders públics.

“La transversalitat de gènere és l’organització (la reorganització), la millora, el desenvolupament i l’avaluació dels processos polítics, per tal que una perspectiva d’igualtat de gènere sigui incorporada en totes les polítiques, en tots els nivells i en totes les etapes, pels/les actors/es normalment involucrats/des en l’adopció de mesures polítiques” (Consell d’Europa, 1999)

Diferents textos normatius legitimen la utilització de la transversalitat de gènere com a eina política per assolir la igualtat, o fins i tot, l'esmenten de manera explícita:

• Plataforma d’Acció de Pequín (1995)
• els articles 2 i 3 del Tractat de la Unió Europea
• els articles 14 i 9.2 de la Constitució espanyola
• l’article 15 de la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva d'homes i dones
• l’article 45 de l'Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Article 15. Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva d'homes i dones.

Transversalitat del principi d’igualtat de tracte entre dones i homes

El principi d’igualtat de tracte i oportunitats entre dones i homes ha d’informar, amb caràcter transversal, l’actuació de tots els poders públics. Les administracions públiques l’han d’integrar, de manera activa, en l’adopció i execució de les disposicions normatives, en la definició i pressupostació de polítiques públiques en tots els àmbits i en el desenvolupament del conjunt de totes les activitats.

Article 41. Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Perspectiva de gènere

“2. Els poders públics han de garantir el compliment del principi d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes en l’accés a l'ocupació, en la formació, en la promoció professional, en les condicions de treball, inclosa la retribució, i en totes les altres situacions, i també han de garantir que les dones no siguin discriminades a causa d'embaràs o de maternitat. Els poders públics han de garantir la transversalitat en la incorporació de la perspectiva de gènere i de les dones en totes les polítiques públiques per a aconseguir la igualtat real i efectiva i la paritat entre dones i homes“.

La transversalitat no és la política de promoció de la igualtat de gènere, que és, ni més ni menys, una política. La transversalitat, el mainstreaming, és la metodologia d’intervenció que ha de permetre, en aquest cas a tota l’organització, impactar coherentment i positivament en la consolidació d’aquesta política. És, per tant, la reclamació d’una instrumentació organitzativa que asseguri el desenvolupament i la implantació d’aquesta política.

>>