A Catalunya la planificació territorial està regulada per les normes següents :

• Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, d’ordenació del territori català i de les accions administratives amb incidència territorial a Catalunya, que a la vegada ha estat afectada i desenvolupada per :
• Decret 397/1984, del 17 de desembre, que desenvolupa l’art. 8.
• Llei 1/1995, del 16 de març, la DD deroga art.10 i la DD deroga art.9
• Decret 4/2000, del 10 de gener
• Llei 15/2000, del 29 de desembre, la DA 7 modifica art.8, ap.5
• Llei 31/2002, del 30 de desembre, art. 86 afegeix art. 19 quater., Cap.IV bis, art.19 bis i art. 19 ter.
• Llei 23/2010 del 22 de juliol per la qual es fixa l’àmbit de planificació territorial d’el Penedès.

Els instruments d’ordenació territorial que sorgeixen a partir d’aquesta normativa són:

• El Pla Territorial General (PTG), que és l’instrument que defineix els objectius d’equilibri territorial d’interès general per a Catalunya i, a la vegada, marc orientador de les accions que emprenen els poders públics per a crear les condicions adequades per a atreure l’activitat econòmica als espais idonis i per aconseguir que els ciutadans de Catalunya tinguin uns nivells de qualitat de vida semblants, independentment de l’àmbit territorial on visquin.
• Els plans territorials parcials (PTP), que són els instruments per a definir els objectius d'equilibri d'una part del territori de Catalunya i el marc orientador de les accions que s'hi emprendran per tal d'avançar cap a una determinada visió de futur.
• Els plans directors territorials (PDT), que són els plans que concreten les directrius generals del planejament que contenen el Pla territorial general de Catalunya o els plans territorials parcials per als aspectes o en les àrees sobre les quals incideixen.
• Els plans territorials sectorials (PTS), que són els plans d'incidència territorial que elaboren els departaments en àmbits temàtics de la seva competència. El seu àmbit d'aplicació és tot el territori de Catalunya.

L'àmbit dels plans és, com a mínim, d'extensió comarcal i pot agrupar les unitats comarcals establertes en la divisió territorial de Catalunya però, en cap cas, no les pot dividir. Els seus àmbits territorials són els següents:

1. L'àmbit Metropolità que comprèn les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.
2. L'àmbit de les Comarques de Girona que comprèn les comarques de l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l'Estany, el Ripollès i la Selva.
3. L'àmbit del Camp de Tarragona que comprèn les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès.
4. L'àmbit de les Terres de l'Ebre que comprèn les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.
5. L'àmbit de Ponent que comprèn les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià i l'Urgell.
6. L'àmbit de les Comarques Centrals que comprèn les comarques del Bages, el Berguedà, Osona, el Solsonès i els municipis de l’Anoia adscrits en virtud del procediment establert per la lletra h).
7. L'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran que comprèn les comarques de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i La Vall d'Aran.
8. L’àmbit del Penedès: L’alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia, excepte dels municipis d’aquesta comarca que així ho manifestin pel procediment que s’establirà i que quedaran adscrits a l’àmbit de les Comarques Centrals.

Gràficament l’estructura del planejament territorial a Catalunya és la següent:

El PTG, dins d’aquest sistema complex de planejament territorial, ha establert :

• La definició de les zones del territori amb característiques homogènies per raó del potencial de desenvolupament i de la situació socioeconòmica.
• La indicació dels nuclis de població que, per les seves característiques, hauran d’exercir una funció impulsora i reequilibradora.
• La determinació dels espais i dels elements naturals que cal conservar per raó d’interès general referida a tot el territori.
• La definició de terres d’ús agrícola o forestal d’especial interès que cal conservar o ampliar per les característiques d’extensió, de situació i de fertilitat.
• La previsió de l’emplaçament de grans infraestructures, especialment de comunicació, de sanejament i energètiques i d’equipaments d’interès general.
• La indicació de les àrees del territori en les quals cal promoure usos específics.
• La definició dels àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials que s’hauran d’adequar als àmbits establerts en la divisió territorial de Catalunya; es poden agrupar unitats comarcals, però en cap cas no es poden dividir.

D’una altra banda per a la redacció dels PTP es van establir els anomenats “criteris de planejament territorial”, en base als quals s’ha anat redactant els diferents instruments de planificació territorial.

Aquests criteris que es fonamenten en els principis de compacitat (no dispersió), complexitat (no especialització) i cohesió (no segregació), es desenvolupen en 15 criteris d’aplicació concrets.

Així en aplicació d’aquests criteris s’han redactat els PTP i els PDT, que són els instruments per a definir els objectius d'equilibri d'una part del territori de Catalunya i el marc orientador de les accions que s'hi emprendran per tal d'avançar cap a una determinada visió de futur, i concentren la seva regulació en:

• El sistema d’espais oberts (que correspon al sòl no urbanitzable SNU) i en crea 3 subcategories:
  • El sòl de protecció especial. Sòl d’especial interès (identitari, paisatgístic, social…). S’impossibilita la seva incorporació al procés d’urbanització.
  • El sòl de protecció territorial. Inadeqüat pel procés d’urbanització per localització, topografia, connectivitat, vinculació a infrastructures o valors elevats però no especials.
  • El sòl de protecció preventiva, que constituiria el SNU convencional, susceptible d’incorporació al procés de transformació urbanística mitjançant la modificació del planejament.
• El sistema d’assentaments urbans.
• El sistema d’infrastructures de mobilitat.

Aquests instruments contenen normes de planejament territorial i del paisatge, que poden ser:

• D’aplicació directa.
• Directrius a incorporar pel planejament urbanístic o sectorial.
• Recomanacions, que en caràcter general s’han de complir, però que permeten la seva inaplicació si així es justifica de forma raonada.

<< 1.1 | 1.1.2 >>