De no portar-se a terme voluntàriament les obres de reparació imposades, l’Administració, en funció de la seva urgència i d’acord amb els principis d’idoneïtat i proporcionalitat que inspiren l’elecció dels mitjans d’execució forçosa segons l’article 96.2 de la LRJPAC, podrà optar, bé per la imposició de successives multes coercitives, l’objecte de les quals, a diferència de les multes sancionadores, és coaccionar al propietari, induint-lo al compliment de l’ordre, d’ací que, en no tenir caràcter sancionador, no sigui d’aplicació a aquest tipus de multes el Principi non bis in ídem, bé per acudir, en cas d’urgència de les obres, a l’execució subsidiària, per compte i a costa del propietari del bé que constitueixi el seu objecte.

En el cas que l’Administració opti per la multa coercitiva, a més de donar un nou termini per realitzar les actuacions ordenades, s’haurà d’estar atent al que disposen els articles 225.2 del TRLUC, per expressa remissió del seu article 197.4.b) i, conseqüentment, també al que disposa l’article 277 del RLUC. Segons el primer d’aquests preceptes es poden imposar multes coercitives per una quantia de 300 a 3000 €, com a conseqüència del incompliment d’ordres d’execució urbanística, que d’acord amb el que preveu el segon dels preceptes esmentats, són totalment compatibles amb la imposició de sancions per la comissió d’infraccions urbanístiques i s’han d’imposar seguint els criteris següents:

• Fins a 1.000 €, quan es tracta del primer incompliment de l’ordre, graduant la seva quantia exacta en funció del cost estimat de les obres que s’ordena executar.
• De 1.001 a 2.000 €, quan es tracta del segon incompliment i d’acord amb idèntics criteris de graduació.
• De 2.001 a 3.000 €, aplicant els mateixos criteris, quan es tracta del tercer o successius incompliments.

Amb la limitació, en base al Principi de proporcionalitat, que cap de les multes individualment considerada no pot ser superior a la sanció que correspongui imposar com a conseqüència de la infracció comesa ¹⁾, encara que la suma de totes les multes coercitives si pot excedir d’aquest límit.

Això ens porta a considerar recomanable que cada Ajuntament estableixi, com a criteri intern a seguir, una escala de quantia de multes coercitives per aquest concepte en funció del pressupost de les obres que s’ordenin, a aplicar amb caràcter general i de forma igualitària.

D’acudir l’Ajuntament a l’execució subsidiària, tant si és inicialment com si ho és després de la imposició d’una o més multes coercitives, la jurisprudència del Tribunal Suprem ²⁾ ve exigint que, amb caràcter previ, un cop desatesa la primera ordre, s’haurà d’incoar l’oportú procediment sancionador, en virtut del qual, a la vegada que s’imposi la multa – en aquest cas de caràcter sancionador per incompliment d’un deure urbanístic – s’haurà de disposar un nou requeriment de compliment de l’ordre inicial.

A partir d’aquí, queda expedita per l’Ajuntament la via de l’execució subsidiària i, per a això, així s’haurà de decidir mitjançant un nou decret de l’Alcaldia degudament motivat, que igualment s’haurà de notificar als interessats, en el qual s’indicarà si aquestes seran realitzades per Administració, amb indicació del seu cost ³⁾, o mitjançant la contractació amb tercers, essent en aquest cas requisit ineludible acudir a la normativa de contractació pública prevista en la TRLCSP, expedient en el qual el propietari tindrà la condició d’interessat, havent-se de notificar a aquest, en conseqüència, tots aquells actes que es produeixin durant la seva substanciació ⁴⁾

Les obres que realitzi l’Administració en virtut d’execució subsidiària, hauran de ser exactament les mateixes que s’havien imposat al propietari en l’ordre d’execució ⁵⁾, doncs, en cas contrari, el seu excés correrà pel seu compte. Així mateix, el cost de les obres realitzades per execució subsidiària haurà de coincidir amb el que inicialment s’hagi pressupostat, amb l’obligació d’informar al propietari dels excessos o desviacions que es produeixin sobre ell, que hauran de quedar degudament justificats.

Aquest cost, que tal i com precisa l’article 254.2 del RLUC, en el cas que sigui necessari, comprèn també el de redacció del projecte tècnic que s’hagi de redactar, haurà de ser repercutit al propietari, sense que pugui ser facturat per l’Administració amb inclusió de l’IVA ⁶⁾, ja que ha de coincidir amb l’assenyalat en el seu moment, incloses les desviacions que s’haguessin anunciat al propietari, és a dir, amb el cost efectiu que l’Administració hagi hagut de pagar al contractista, en aquest cas sí, IVA inclòs ⁷⁾

Un dels problemes amb els quals es troba l’Administració municipal a l’hora d’actuar en substitució dels propietaris en virtut de l’execució subsidiària derivada de l’ordre d’execució, és el de les limitacions que l’Ordenament Jurídic imposa respecte l’entrada en els domicilis, com a conseqüència de la protecció constitucional que aquests són objecte, en funció del dret constitucional a la inviolabilitat del domicili ⁸⁾, especialment tenint en compte que, tal i com ha declarat el TC ⁹⁾, es tracta d’un dret que ostenten no solament les persones físiques en general, sinó també les jurídiques, encara que aquestes últimes amb certes limitacions, ja que respecte del domicili de les persones jurídiques i, més concretament, del de les societats mercantils, la protecció només s’estén als espais físics indispensables perquè puguin desenvolupar la seva activitat sense intromissions alienes, per constituir el centre de direcció de la societat o d’un establiment dependent, o servir a la custòdia dels documents o altres suports de la vida diària de la societat o del seu establiment, que queden reservats al coneixement de tercers.

Això és així perquè a Espanya, a diferència d’altres països europeus ¹⁰⁾, l’article 18.2 de la CE conté una rigorosa protecció de la inviolabilitat del domicili que, també a diferència de moltes d’aquestes legislacions ¹¹⁾, no es circumscriu només a les persones físiques, sinó que ho fa extensiu o predicable, igualment, respecte a les persones jurídiques ¹²⁾, encara que amb certes limitacions que han estat introduïdes més tardanament pel TC en la seva sentència 69/1999, del 26 d’abril.

El domicili que la CE protegeix és l’àmbit espacial en el qual l’individu exerceix la seva llibertat més íntima, sense subjecció a convencionalismes ni usos socials ¹³⁾, que no s’identifica amb el concepte de domicili contingut en el dret privat – article 40 del CC – ni en el dret administratiu, sinó que és de major amplitud i s’identifica amb el lloc on resideixen les persones físiques i en el qual exerceixen la seva intimitat personal i familiar – no circumscrit, per tant, al seu domicili legal – i que s’estén, en ocasions, més enllà de les parets que circumden el seu espai nuclear ¹⁴⁾, referint-se amb això als terrenys de propietat privada que l’envolten.

No obstant això, l’article 557 de la LECr segueix mantenint que les tavernes, cases de menjars i fondes no es consideren com a domicili dels que s'hi troben o hi resideixen accidentalment i temporal, sinó sols dels taverners, hostalers i fondistes que es trobin al capdavant i habitin en ells amb les seves famílies en part de l’edifici destinada a tal finalitat, el que plantejava el dubte del caràcter de domicili de les habitacions dels hotels, a efectes de determinar l’abast de la protecció constitucional, però aquest dubte ha sigut definitivament dissipat per una sentència del Tribunal Constitucional ¹⁵⁾, en la qual s’afirma sense embuts que les habitacions dels hotels i altres residències d’aquesta naturalesa queden protegides pel que preveu l’article 18.2 de la CE.

Tampoc no s’identifica aquest domicili amb el dret de propietat ni amb cap altre dret real sobre l’immoble, la qual cosa resulta indiferent per a la protecció, excepte que no constitueixi residència.

Per això, quan l’Administració municipal o els seus agents tinguin que entrar en el domicili d’una persona, o bé precisaran l’autorització del seu titular, o bé necessitaran una autorització judicial que haurà de ser expedida pel Jutjat contenció administratiu en la circumscripció de la qual radiqui l’immoble afectat, per imperatiu de l’article 14.1 de la LJCA, excepte que es tracti d’executar una mesura ja autoritzada per una resolució judicial prèvia, com succeiria si la mesura d’execució subsidiària hagués sigut impugnada per l’afectat i hagués donat lloc a una sentència desestimatòria de les seves pretensions, ja que en aquest cas, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional ¹⁶⁾, la pròpia sentència constitueix títol executiu suficient, que dispensa a l’Administració d’obtenir una nova resolució judicial ¹⁷⁾

Ara bé, aquesta autorització judicial d’entrada en domicili per a procedir a l’execució forçosa d’un acte administratiu, que es fonamenta en el Principi d’autotulela executiva de l’Administració, no és un simple automatisme, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional ¹⁸⁾, sinó que suposa un anàlisi de valor per part de l’òrgan judicial sobre el procediment d’execució forçosa seguit per a això, encara que no sobre l’adequació o inadequació a dret de l’acte administratiu que es pretén executar, ja que aquesta anàlisi només es pot portar a terme en virtut del corresponent recurs contenciós administratiu.

<< Unitat 1 | Unitat 3 >>