Circumscrivint-nos, atesa la naturalesa d’aquest curs, a aquest últim procediment, és a dir, a la declaració de ruïna per l’autoritat administrativa, cal assenyalar en primer lloc que aquesta matèria es troba regulada en el règim comú per l’article 183 del TRSL de 1976, pels articles 17 a 24 del RDU i pels articles 24 a 37 de la LPHE, pel que fa als béns que constitueixen el patrimoni històric estatal, ja que el TRLS no va fer cap referència a aquest concepte, per tractar-se d’una matèria de competència exclusiva de la potestat legislativa urbanística de les CCAA, que han procedit a regular la ruïna d’immobles en les seves pròpies legislacions urbanístiques¹⁾.

Veiem, en conseqüència, que es tracta d’una matèria regulada bàsicament per la legislació autonòmica de caràcter urbanístic o patrimonial, en aquest últim cas, quan es refereix a béns inclosos o en procés d’inclusió en el patrimoni històric, artístic o cultural, excepte el cas d'Extremadura, que s'hi refereix en una legislació fiscal, que grava amb un impost autonòmic de caràcter real, directe, progressiu i específic a les edificacions ruïnoses que, havent estat declarades en ruïna, no hagin estat objecte de substitució o rehabilitació.

Aquestes legislacions introdueixen algunes novetats importants respecte els supòsits de ruïna regulats pel règim comú.

Concretament succeeix així en la legislació canària, que redueix els supòsits de ruïna a la ruïna econòmica i a la ruïna imminent, a l’igual que fa la Comunitat de Castella–Lleó o la de Castella–La Manxa, que els redueix a la ruïna Urbanística i a la ruïna física imminent. La legislació valenciana, per la seva part, redueix els supòsits de ruïna a un de sol, el de ruïna econòmica que, a més, pot ser imminent. Les restants mantenen els tres supòsits típics de ruïna – tècnica, econòmic i urbanística - com fa la legislació catalana.

Efectivament, l’article 198 del RLUC es refereix a la ruïna total o parcial de les construccions, per motius de seguretat o de salubritat, distingint els supòsits següents:

• Danys que comporten la necessitat d’una veritable reconstrucció de l’edifici perquè no són reparables tècnicament per mitjans normals.
• Cost de les obres de reparació necessàries per complir les condicions mínimes d’habitabilitat, en el cas dels habitatges o altres de similars per a altres usos, superior al 50% del cost d’una construcció de nova planta de característiques similars a l’existent, pel que fa a la dimensió i a l'ús.
• Impossibilitat urbanística de realitzar les obres imprescindibles d’estabilitat de l’edificació i la seguretat de les persones, per resultar incompatibles amb l’ordenament urbanístic en vigor i no ser, per tant, autoritzables.

Aquesta ruïna serà decidida, únicament i exclusiva, per l’Ajuntament²⁾, d’ofici o a instància de qualsevol interessat, que la declararà acordant la seva total o parcial demolició, prèvia audiència del propietari i dels residents, excepte si hi ha un perill imminent que ho impedeixi. En aquest cas l’Ajuntament o l’Alcalde, sota la seva responsabilitat, disposaran per motius de seguretat el que sigui necessari respecte de l’habitabilitat de l’immoble i el desallotjament dels seus ocupants, i també sobre el seu apuntalament o enderrocament total o parcial de l’immoble, amb la previsió d’acudir a l’execució subsidiària, enderrocant-lo l’Ajuntament per compte i en substitució del propietari passiu.

Unitat 3 | 3.2 >>