Els convenis en general, i també els urbanístics, han estat utilitzats de forma generalitzada, com una manifestació del principi de llibertat de pactes que empara l’actuació de les Administracions Públiques en general i dels ens locals en particular.
Tanmateix no es pot oblidar que l’Administració està obligada a respectar el principi de legalitat i que, per tant, els convenis no es poden utilitzar per incomplir les normes procedimentals o materials, que regulen l’activitat de les Administracions Públiques. És a dir que no es podrà aconseguir mitjançant un conveni, allò que la normativa aplicable en cada cas, no permet.
En matèria urbanística els convenis es configuren com acords de voluntats entre Administracions Públiques i altres persones físiques o jurídiques, públiques o privades, titulars de drets o interessos urbanístics, i materialitzen el principi de participació dels particulars en l’urbanisme i la capacitat negocial de l’Administració per completar les llacunes de la normativa existent i donar satisfacció als interessos públics i privats concurrents en tota actuació urbanística.
Atesa la versatilitat i amplitud de l’urbanisme, els convenis urbanístics no constitueixen una figura jurídica unitària i caldrà analitzar cada tipologia, i gairebé cada cas, per conèixer quin és el seu règim jurídic.
Per la importància que té la casuística en aquesta matèria és pel que hem de tenir present les notes diferencials i definitòries que la Jurisprudència ha anat establint, com ara les següents:
"instrumento de acción concertada que en la práctica puede asegurar una actuación urbanística eficaz, la consecución de objetivos concretos y la ejecución efectiva de actuaciones beneficiosas para el interés general “ STS de 15.03.1997 Ar. 1677."
"acuerdos suscritos entre la Administración y los particulares afectados por la actuación urbanística que complementan las determinaciones legales y al poner de acuerdo a todas las partes afectadas, contribuyen a facilitar la gestión, eliminando “ab initio” los puntos de fricción allanando los obstáculos que habitualmente suelen encontrarse “ STJ Madrid 26.10.2000 RJCA 2001, 152."
<< Unitat 2 |
2.2 >>