Sou aquí: inici » Bloc V. Conservació i rehabilitació d’edificis » 1. El deure de conservació en el nostre dret » 1.3. Administracions competents per vetllar pel compliment d'aquest deure

1.3. Administracions competents per vetllar pel compliment d'aquest deure

Ajuntament de Barcelona

Pel que fa a les Administracions competents per vetllar pel compliment d'aquests deures, tradicionalment i de manera constant, tant la nostra legislació urbanística com la nostra legislació de règim local, han encomanat l'esmentada funció als ens locals –Ajuntaments i Diputacions Provincials- junt amb altres Organismes competents com les Comissions d'Urbanisme, enquadrades originàriament en l'Administració de l'Estat i actualment en la de les CCAA amb competències en la matèria. Així ho establien, per una banda, els articles 181 i següents del TRLS de 1976 i 10 i següents del RDU i, per altra banda, l'article 5.c) del RSCL.

En l'actualitat, és la legislació de les CCAA a qui correspon determinar el paper de cada Administració, concretament de l'autonòmica i de la local, en la salvaguarda del compliment d'aquestes obligacions. Per això, les legislacions autonòmiques adopten diferents fórmules. Algunes, com la legislació autonòmica de Balears, adopten una fórmula genèrica, similar a la de la legislació comuna, a l'atribuir la competència als Ajuntaments i altres Organismes competents en matèria de disciplina urbanística, sense precisar quines siguin.

Davant a aquestes solucions genèriques, existeixen altres legislacions autonòmiques que atribueixen als Ajuntaments la competència per a dictar les corresponents ordres d'execució en ordre a imposar la realització d'aquestes obres de conservació, però també existeixen altres que no només es decanten per atorgar tal potestat als Ajuntaments, sinó que, dins seu, assignen la competència als Alcaldes, com succeeix amb la legislació valenciana, en la qual únicament s'atorguen competències per dictar ordres d'execució als òrgans autonòmics competents en matèria de patrimoni cultural, un cop escoltat l'Ajuntament respectiu, quan es tracti d'edificis catalogats.

Igual solució adopta Canàries respecte els béns declarats d'interès històric artístic o que es trobin en tràmit de declaració, encara que la legislació d'aquesta Comunitat, en els altres supòsits, atribueixi la competència, tant als Ajuntaments, sense precisar l'òrgan municipal en el qual es fa residència, com als Cabildos Insulars.

La legislació catalana 1) també es decanta per delimitar l'òrgan municipal al qual s'atribueix la competència, ja que, encara que és cert que la legislació urbanística no es pronuncia al respecte, en canvi, l'article 99 del ROAS assumeix aquesta funció amb caràcter general respecte totes les ordres individuals de manament, atribuint al President de l'ens local la competència per dictar-les, excepte si les ordenances l'atribueixen a un altre òrgan.

De l'anteriorment exposat se'n desprèn que la competència es residència, amb caràcter habitual, en els Municipis, com no podia ser d'una altra manera, atesa la indubtable existència d'interessos municipals en joc, que prevalen sobre els surpramunicipals, en particular tenint en compte els dictats imposats, tant per la Carta Europea d'Autonomia Local 2) com per la LRJPAC i, pel que es refereix a Catalunya, per l'article 84.3 de l'Estatut d'Autonomia, a l'hora que el legislador atribueixi la competència a un o altre nivell d'Administració i, encara que, a diferència de la nostra, la majoria de les legislacions autonòmiques no identifiquen en concret l'òrgan al qual, dins de l'Administració municipal, li correspon la titularitat de la competència, el cert és que, per aplicació del que disposa l'article 21.1.s) de la LRBRL, l'esmentada competència serà ostentada pels Alcaldes, doncs segons l'esmentat precepte correspondran a aquest òrgan unipersonal les competències que les lleis assignin al Municipi, quan no les atribueixin a altres òrgans municipals 3)).

<< 1.2 | Unitat 1 | Unitat 2 >>

1) Article 197.3 del TRLUC
2) L'article 4.3 de la Carta Europea d'Autonomia Local estableix que l'exercici de competències públiques, de manera general, ha d'afectar preferentment les autoritats més properes als ciutadans, establint a continuació que l'atribució d'una competència a una altra autoritat haurà de tenir en compte l'amplitud o la naturalesa de la tasca o les necessitats d'eficàcia o economia.
3) STS de 6 de maig de 1998 (Ar. 3614