Aquest principi, que ja es trobava recollit per l’article 2 del RSCL, no deixa de ser en l’actualitat més que una derivació al camp de la intervenció administrativa, del Principi d’igualtat consagrat per l’article 14 de la CE, que tal i com ha estat interpretat pel TC des dels seus inicis ¹⁾, impedeix a l’Administració Municipal l’adopció de mesures discriminatòries respecte de supòsits essencialment iguals. És a dir, no es tracta tant d’una igualtat material, sinó d’una igualtat en l’aplicació de la llei que exigeix que als supòsits de fet iguals hagin d’aplicar-se unes conseqüències jurídiques també iguals, de manera que per introduir diferències hagi d’existir una suficient justificació de tal diferència, que aparegui al mateix temps com a fonamentada i raonable, d’acord amb criteris i judicis de valor generalment acceptats.

Aquest principi exigeix la correspondència entre el fi públic perseguit i la mesura imposada amb l’ordre d’execució, i actua com a límit a la desviació de poder o a l’ús de les potestats administratives per a finalitats distintes d’aquelles per les quals l’Ordenament jurídic les va reconèixer, i que ja venia essent exigit antigament pels articles 4 I 6.1 del RSCL.

Que exigeix l’adopció de la mesura menys restrictiva de la llibertat individual i que, a l’igual que els anteriors, ja era d’obligatòria observança en virtut de les previsions contingudes en l’article 6.2 del RSCL.

Aquests principis, recollint la doctrina aportada pels Tribunals, han sigut aparentment ampliats per les legislacions autonòmiques actuals, en Catalunya, pels articles 236.2 del TRLMC i 3.2 del ROAS, amb tres nous principis, que ja havien estat aplicats amb anterioritat per la Jurisprudència:

Aquest principi exigeix una prèvia habilitació legal, particularment en tractar-se de mesures intervencionistes en l’esfera particular dels ciutadans, i es manifesta en l’establiment d’una reserva de llei formal que específicament atribueixi a l’Administració aquesta potestat d’intervenció, doncs no la podem entendre inclosa en l’article 84.1 de la LRBRL ²⁾, que no és una altra cosa que una norma habilitadora per regular aquesta matèria mitjançant el desenvolupament legislatiu adequat. Aquesta norma habilitadora específica la trobem actualment en la legislació urbanística de règim comú i en la legislació urbanística de les CCAA.

D’aquest principi es deriva el fet de que l’Administració municipal no pugui exigir del particular més que les obres estrictament necessàries per mantenir la seva propietat en les condicions de seguretat, salubritat i ornament públics adequades ³⁾

No deixa de ser una manifestació d’altres principis com el de congruència o el de menor onerositat pel ciutadà, ja que en virtut del Principi de proporcionalitat es garanteix que no se’ls hi pot imposar, a través de les ordres d’execució, altres obres que les que es corresponguin amb la fi perseguida, sense que puguin excedir d’aquest, havent d’escollir, de totes les solucions possibles, la menys onerosa i la més idònia per aconseguir aquesta fi.

<< 2.1 | Unitat 2 | 2.3 >>