Per això, el seu àmbit d’actuació natural és el de la gestió i l’execució urbanística. És a dir quan disposem d’uns instruments de planejament i gestió existents, que cal aplicar i que mitjançant els acords de les diferents parts afectades es pot aconseguir l’objectiu de facilitar o afavorir la seva aplicació.

També és possible que els convenis urbanístics puguin tenir com a objecte la redacció o desenvolupament d’instruments de planejament, però hem de tenir present que quan no es tracta d’aplicar instruments de planejament existents, sinó promoure la redacció d’instruments de planejament, que la potestat de planejament no es pot disposar ni negociar en benefici d’interessos particulars, encara que aquests siguin legítims.

En aquests casos cal que l’interès públic, que és el que ha d’inspirar en tot moment l’actuació de l’Administració, sigui el que justifiqui el conveni i quedi perfectament acreditat. A més en aquesta matèria, la competència última per a l’aprovació dels diferents instruments de planejament, en la major part de supòsits, no és dels Ajuntaments i, per tant, no es podrà garantir íntegrament el compliment del conveni, si al mateix no hi ha intervingut l’Administració competent per a l’aprovació definitiva.

En aquest apartat tractarem sobre els temes següents:

• Classes
• Règim jurídic

Els convenis els podem classificar atenent a diferents elements significatius, així ho farem atenent a les parts que intervenen (els subjectes) la fase del procediment en què s’utilitzen, o el seu contingut urbanístic, genèric o específic.

• Entre Administracions i particulars o entitats privades.
• Entre diferents Administracions.
• Entre Administracions i Entitats urbanístiques especials, com ara l’INCASOL i els consorcis urbanístics, mancomunitats, entitats públiques empresarials, societats públiques locals (art. 22 TRLUC).
• Entre Administracions i Entitats urbanístiques col•laboradores, com ara les Juntes de compensació o conservació i les associacions administratives de cooperació (art. 123 TRLUC).

• Convenis preparatoris de la resolució de l’expedient. Encara que existeixi el conveni segueix essent preceptiu una posterior resolució o acte administratiu. Per exemple els convenis que regulen compromisos i determinacions de futurs projectes d’urbanització.

• Convenis finalitzadors del procediment; i que suposen la innecessarietat de dictar una resolució (per exemple convenis expropiatoris article 24 de la Llei d’Expropiació Forçosa o convenis que posen fi als expedients de responsabilitat patrimonial en matèria urbanística.

• Convenis de Planejament. Quan pretenen aconseguir la redacció o modificació d’instruments de planejament. Cal tenir present que la potestat de planejament no és negociable, ni disposable i que per tant el conveni ha de ser respectuós amb aquesta premissa.
• Convenis de gestió o execució urbanística. Quan tenen per objecte executar els instruments de planejament o gestió vigents (per exemple convenis de canvis de sistema d’actuació o la seva modalitat o per a l’obtenció de cessions anticipades o ocupacions directes).
• Convenis en matèria de disciplina urbanística. És possible l’establiment de modulacions voluntàries per la pròpia autolimitació de l’administració de l'esmentada potestat en l’activitat de correcció sempre que es respectin els principis del dret sancionador i de restauració de la legalitat urbanística. En aquest cas també ens trobem davant d’una potestat, en aquest cas la sancionadora, que tampoc és susceptible de negociació o dispensa, però tampoc no es pot oblidar que l’art. 88 de la LRJPAC permet la terminació convencional de tot tipus de procediments, sempre que no siguin contraris a l’ordenament jurídic i tinguin per objecte satisfer l’interès públic.

• Per convenir la realització d’auditories urbanístiques (art. 14.5 TRLUC).
• Per integrar-se en la tramitació d’instruments de planejament i de gestió (art. 104 TRLUC).
• Per executar el planejament per compensació per concertació (art. 135 i ss i DA 13 TRLUC).
• Per determinar els compromisos dels propietaris en el sistema d’actuació per compensació –compromisos generals, conservació de la urbanització, etc. (arts. 16.3 TRLS2008 i 202 RLUC)
• Per encarregar la gestió del sistema d’actuació d’expropiació (art. 155 TRLUC 2010 i 209 RTRLUC).
• Pel reforçament dels sistemes de sanejament per garantir l’obligació dels promotors pel que fa a la construcció tant del clavegueram (sanejament en baixa, de competència municipal), com dels col•lectors en alta i si escau de la depuradora, en l’execució d’actuacions que generen creixements urbanístics vinculats a canvis en el règim del sòl, en aplicació del PSARU 2005, aprovat per l’Acord del Govern en data 20 de juny de 2006, segons la Resolució MAH/2370/2006, del 3 de juliol.
• Per convenir polítiques de sòl i habitatge (art. 159 TRLUC 2010).
• Expropiatoris.
• Per a l’obtenció de sistemes generals o altres terrenys objecte de cessió.

El seu règim jurídic dependrà del contingut concret de cada conveni, però en qualsevol cas tenen naturalesa jurídicoadministrativa i per a la seva aprovació, formalització i execució, caldrà acomplir la normativa reguladora de les entitats públiques que els subscriguin (art. 25 RLUC).

A més del que la Jurisprudència ha establert, s’han de respectar els principis de:

• “Pacta sunt servanda” (allò pactat, s’ha de complir)
• “Bona fe”
• “Non licet” (no es pot anar contra els actes propis)

Ara bé aquests principis s’han de compatibilitzar amb la matèria concreta en objecte del conveni, de forma que el fet de signar un conveni en un àmbit material en el qual les parts no disposen de tota la competència (com ara el planejament) tindrà efectes entre els signants a efectes de responsabilitat, però no vincularà als tercers titulars de les competències afectades.

Quan el conveni no es pugui acomplir perquè compromet potestats indisponibles o es declari la seva nul·litat, generarà responsabilitat.

A partir d’aquests principis podem establir que el principal límit dels convenis és que no poden ser contraris ni a l’interès públic, ni a l’ordenament jurídic, ni als principis de la bona administració i que mitjançant els convenis no es pot disposar de la potestat de planejament, ja que el “ius variandi”, és a dir, la possibilitat de modificar els diferents instruments de planejament, per tal de respondre millor a l'interès públic que ha de regir qualsevol actuació de l'Administració, és una potestat indisponible i no negociable.

Aquestes limitacions generals les podem concretar de la següent forma:

• Impossibilitat de recollir renúncies a drets contraris a les normes segons allò establert a l’article 6 del Codi Civil (STS 5-3-1991).
• Impossibilitat de contradicció amb l’ordenament jurídic.
• Impossibilitat de pactar contra l’interès general, ni els principis de la bona administració.
• Impossibilitat de pactar qüestions fora de l’àmbit de competències de cada administració.
• Impossibilitat de pactar contra els límits mínims o estàndars urbanístics que la llei assenyali (STS 28-3-1998).

• No podran tenir com a objecte aquelles matèries regulades per la TRLCSP.
• Impossibilitat de derogar mitjançant convenis reglamentacions de caràcter imperatiu (SSTS de 15-2-1994 i 8-7-1989).
• No infracció de les normes sobre tramitació dels diferents instruments d’ordenació urbanística i en allò que afecta l’elaboració, modificació o revisió dels mateixos (16-2-93 i 15-3-1997).
• No infracció diferents regles sobre competència dels òrgans administratius (STS 15-11-1988).
• No infracció principi de jerarquia entre les diferents figures del planejament general i de desenvolupament.

• Especialment no poden disposar de la potestat de planejament ja que el “ius variandi” és una potestat indisponible (STS 5-5-89 i 15-2-1994).
• Han de respectar el principi de justa distribució de càrregues i beneficis.
• Impossibilitat d’utilitzar els convenis per a la concessió llicències contraries a l’ordenament jurídic per ser aquesta també una potestat administrativa de caràcter reglat (STS 30-4-1979).

<< 2.2 | Unitat 2 | 2.4 >>