Sou aquí: inici » Bloc V. Conservació i rehabilitació d’edificis » 3. La declaració de ruïna d'immobles
Ara bé, aquest deure de conservació, com ja hem assenyalat, té uns límits, com són la ruïna de l’immoble o, en general, de la construcció1), que com ha assenyalat el Tribunal Suprem, és un estat de fet d’una situació constructiva que suposa la impossibilitat que l’esmentada construcció compleixi en el successiu la seva finalitat atès el seu deteriorament definitiu, que requereix d’una declaració en tal sentit de l’Administració, encara que tal declaració no tingui caràcter constitutiu, doncs com també han assenyalat els Tribunals, la ruïna és una situació objectiva, de la qual se'n desprèn que la intervenció de l’Administració és tan sols un acte reglat que, com en la concessió de llicències urbanístiques, s’ha de limitar a constatar que es donen els supòsits de fet legalment establerts, verificant l’estat de la construcció i declarant, en el seu cas, tal situació o, de no complir-se aquests supòsits de fet, imposant al propietari la realització de les obres que resultin necessàries per a la seva conservació 2).
D’aquest concepte també n'existeixen vestigis en el dret romà, encara que, sense remuntar-nos a temps tan llunyans, podem situar l’origen de l’expedient contradictori de ruïna en la legislació civil, concretament en el CC i en la LEC anterior3) i, a partir d’ella, en la legislació reguladora d’arrendaments urbans4) dictada a partir de la tercera dècada del segle XX, així com en la legislació urbanística, a partir de la LS de 1956.
La preocupació de la legislació reguladora d’arrendaments urbans per aquest expedient, té la seva raó de ser en el fet que la declaració de ruïna d’immobles urbans implica, per la seva pròpia naturalesa, l’extinció dels contractes d’arrendament subscrits en relació amb l’immoble afectat, com a conseqüència de la desaparició física o extinció de bé que constitueix el seu objecte. Aquesta previsió estava anteriorment continguda en la LAU de 1964, concretament en el seu article 118.1 i, actualment, en l’article 28 b) de la LAU, aprovada mitjançant Llei 29/1994, del 24 de desembre, que estableix com a causa de resolució del contracte la declaració ferma de ruïna declarada per l’Autoritat competent.
Aquesta declaració de ruïna, en ser objecte de regulació per dos legislacions diferents, permet dos procediments també distints, un de judicial, que fins fa pocs anys consistia en l’interdicte d’obra ruïnosa regulat pels articles 1676 a 1685 de l’anterior LEC i que, actualment, segons l’article 250.1.6è de la LEC actual, es substancia en el judici oral, en el qual, sense tenir caràcter d’interdicte, poden també sol•licitar-se mesures cautelars, i un altre d'administratiu, consistent en l’expedient de declaració de ruïna regulat per la legislació urbanística, que té un caràcter exclusivament municipal, com veurem a continuació.
A continuació analitzarem els punts següents:
Inici |