Les ordres d’execució, per la idoneïtat que han de perseguir per fer efectiu el compliment dels Principis exposats, han de reunir una sèrie de requisits de diferent naturalesa: ¹⁾

• Han de ser dictades per l’òrgan competent que, a nivell municipal, és l’Alcalde, sense perjudici del caràcter essencialment delegable d’aquesta competència, i adoptar, en conseqüència, la forma de Decret ²⁾
• Han de dirigir-se al propietari dels terrenys o construccions ³⁾, com de forma manifest estableix a Catalunya l’article 253.1 del RLUC.
• Han d’atorgar als propietaris un termini determinat i suficient per realitzar les obres ⁴⁾
• Han d’especificar amb concreció les obres que ha de realitzar el propietari, sense que aquestes siguin susceptibles de ser ordenades de forma genèrica i indeterminada, doncs en aquests supòsits, com ja ha assenyalat el Tribunal Suprem, ens trobem amb un acte contrari a Dret ⁵⁾). Per això, han de basar-se en els previs informes emesos al respecte pels serveis tècnics, que han estat considerats pels Tribunals com l'instrument idoni per l’esmentada determinació ⁶⁾), amb el límit que no podran dictar-se ordres d’execució quan l’immoble es trobi en estat de ruïna, sigui aquesta tècnica, econòmica o urbanística, doncs com ha assenyalat el Tribunal Suprem ⁷⁾), les obres ordenades no poden excedir dels límits exigibles pel deure de conservació.
• No requereix necessàriament la prèvia sol•licitud i obtenció de llicència urbanística, com ha tingut ocasió de precisar la Jurisprudència del Tribunal Suprem ⁸⁾), sense el perjudici que, com especifica la legislació d’alguna Comunitat Autònoma com la d’Aragó, l’ordre no eximeix del deure de presentació de la documentació tècnica o del projecte d’obres corresponent perquè l’Administració local comprovi l’adequació entre l’executat i l’ordenat. A Catalunya, l’article 253 del RLUC ⁹⁾ determina que no es exigible l’obtenció de prèvia llicència urbanística per executar les obres o actuacions que constitueixen l’objecte d’una ordre d’execució, excepte que, en conformitat amb la normativa aplicable, requereixin l’el•laboració d’un projecte tècnic. En aquest supòsit l’ordre ha d’assenyalar el termini per presentar-lo i l’autorització de les obres resta subjecta al règim de comunicació prèvia i no al de llicència.

De totes aquestes qüestions, l’última ha estat sempre objecte de polèmica, doncs d’aquesta manera es dóna un tractament més favorable als propietaris que incompleixen les seves obligacions de conservació, que als que realitzen les obres de conservació de forma voluntària sol•licitant, quan procedeixi, la corresponent llicència urbanística, en la mesura en que aquests últims, a diferència dels primers, es veuen obligats a fer efectiu el pagament de l’Impost de Construccions i, en el seu cas, de la taxa per llicències urbanístiques.

Per això, tal i com es posa de manifest pels autors de l’obra publicada pel Consultor sota el títol El Impuesto de Contrucciones y la Tasa por Licencias de Obras, Antonio QUIRÓS ROLDÁN i José M. ESTELLA LÓPEZ, gran part de la doctrina va entendre que les obres derivades d’ordres d’execució estaven gravades per aquests tributs. Així, Lorenzo BAREA VIDIELLA ¹⁰⁾ es va decantar a favor de la tributació per aquests conceptes de les obres emparades per una ordre d’execució d’aquesta naturalesa, en base als Principis de Justícia i Igualtat i Joan PAGÈS i GALTÉS ¹¹⁾ també, encara que considerant que, aparentment, podria suposar una aplicació extensiva de l’àmbit d’aplicació del fet imposable de l’Impost de Construccions, que podria contravenir l’article 24.1 de la LGT llavors vigent, segons el qual no s’admetia l’analogia respecte de la determinació d’aquest fet imposable, excepte que s’entengués que està inclosa en la definició que d’aquest fet imposable efectuava la LRHL, en ser l’ordre d’execució un concepte equiparable al de llicència.

No obstant això, QUIRÓS ROLDÁN y ESTELLA LÓPEZ van entendre que el Principi de reserva de Llei en matèria tributària i la prohibició d’aplicacions analògiques impedia ambdues interpretacions, doncs la LRHL aleshores vigent, respecte a la determinació del fet imposable d’ambdós tributs, es referia a les llicències d’obres, això sense el perjudici de poder exigir la taxa corresponent, però no l’Impost, en aplicació de la doctrina que semblava desprendre’s de la STS del 10 de juliol de 1980, i només si l’Ajuntament incloïa en la corresponent Ordenança fiscal la subjecció específica a taxa de la prestació que aquest servei suposa.

Al meu judici la solució més correcta va ser la que va establir el Tribunal Superior de Justícia del País Basc ¹²⁾, segons la qual, davant una actuació d’execució subsidiària per part d’un Ajuntament, aquest pot girar els corresponents tributs al substituir en l’execució al particular, doncs en aquest àmbit es col•loca en la posició del requerit i es configura el fet imposable de l’Impost de Construccions, ja que, segons l’article 101 de la LRHL anterior ¹³⁾, el fet imposable el constitueix la realització de la construcció, instal·lació o obra per a la qual s’exigeixi obtenció de la corresponent llicència d’obres, s’hagi obtingut o no, en la mesura en que així es derivi de la legislació urbanística, doncs l’ordre d’execució substitueix a la llicència que hauria necessitat el propietari si hagués realitzat voluntàriament les obres de conservació que la Llei li imposava.

Pel que fa a la taxa, aquest Tribunal aplicava idèntics criteris, entenent que la infrastructura administrativa que l’Ajuntament va haver de desplegar per efectuar les corresponents comprovacions i informacions respecte a les obres a executar, suposen la prestació d’un servei o, més bé, d’una activitat, no menor que la desplegada en el supòsit de que s’hagués sol·licitat la corresponent llicència.

En ambdós casos, el Tribunal Superior del País Basc va entendre que la substitució de l’Administració en el compliment de les obligacions del particular, no podia tenir com a conseqüència que la seva inactivitat fos més favorable que el compliment diligent dels deures legals.

Idèntica postura va adoptar el Tribunal Superior de Justícia de Madrid quant a l’Impost en la seva sentència del 6 de juny de 2000 ¹⁴⁾, en afirmar que quan l’administrat no actua per iniciativa pròpia, l’Administració que imposa la realització de les obres de seguretat legítima l’activitat de l’administrat mitjançant una ordre d’execució que només es diferencia de la llicència quant al seu origen, coincidint quant a la seva naturalesa jurídica, raó per la qual entén que constitueix un fet imposable gravat per l’Impost de Construccions.

En canvi, no ha estat aquesta la postura per la qual s’ha decantat respecte de l’Impost de Construccions el Tribunal Suprem ¹⁵⁾, que en desestimar un recurs en interès de la Llei que pretenia que es fixés aquesta doctrina legal, ha considerat el següent:

… SEGUNDO El Art. 100 de la vigente Ley de la Jurisdicción contencioso administrativa, 29/1988, del 13 de julio ( RCL 1998, 1741) , que la corporación recurrente invoca en apoyo de su pretensión, aparte de otros requisitos, impone dos condiciones, que han de recaer en la resolución recurrida, para que pueda darse lugar a la fijación de la doctrina legal; a saber: que sea gravemente dañosa para el interés general y errónea. Pues bien, si cabría admitir que la exclusión de las órdenes de ejecución del hecho imponible del ICIO, causa perjuicios al interés general por la reducción de ingresos municipales y no por que constituya discriminación frente a los propietarios diligentes en la realización de las obras de reparación, como sostiene el Ayuntamiento (lo que puede ser corregido mediante el cobro de tasas por el servicio y la aplicación de sanciones urbanísticas) lo que no puede admitirse es que la tesis de la Sentencia recurrida sea errónea y menos con la intensidad y manifiesta apariencia que esta Sala ha venido exigiendo. En efecto, la doctrina del Tribunal Superior de Justicia de Castilla y León en la Sentencia ahora recurrida, se asienta, con fundadas razones, que el Ministerio Fiscal apoya en su informe, en la diferencia entre dichas órdenes de ejecución de obras de reparación y mantenimiento de los inmuebles y las licencias de obras o urbanísticas, pero además - como atinadamente pone de manifiesto el Abogado del Estado en sus alegaciones - no puede olvidarse que estamos en presencia de un impuesto, cuyo fundamento ha de estar en la manifestación de la capacidad económica de los que realizan las construcciones, instalaciones y obras, lo que exige la voluntariedad de los potenciales contribuyente en la decisión de realizarlas, lo que es incompatible con la obligación legal de llevarlas a cabo y su imposición por orden administrativa. Es más, habida cuenta de que las obligaciones que han de cumplir los propietarios inmobiliarios en la conservación de los edificios son exigibles cualquiera que sea la situación económica de aquellos y la rentabilidad y valor patrimonial de éstas, en el caso - que no puede descartarse - de que la omisión de la obras de mantenimiento no se debiera a desidia o negligencia, sino a dificultades de carácter financiero, la sujeción al ICIO del importe de las obras ordenadas haría recaer el tributo sobre la manifestación de la penuria y no de la riqueza, lo que es inadmisible y pone de manifiesto la improcedencia de fijar la doctrina legal que pretende la Corporación recurrente. …

Ara bé, aquesta postura del Tribunal Suprem el que sí que fa, com hem vist, és deixar oberta la possibilitat d’exigir la taxa urbanística per aquest servei, circumstància que requerirà una prèvia i encertada determinació del fet imposable en l’Ordenança municipal corresponent.

A la vista de l’anterior, és evident que ens veiem abocats a buscar l’equilibri entre la situació dels ciutadans que compleixen voluntàriament les seves obligacions de conservació i la dels ciutadans que només les compleixen quan són requerits per a això a través d’una ordre d’execució, per la via d’exigir a aquests últims el pagament de la taxa corresponent i la imposició d’una sanció urbanística que tingui en compte les previsions confiscatòries del benefici que de la infracció es deriva pels seus responsables, contingudes en totes les legislacions autonòmiques, que permeten incrementar la quantia de la multa resultant en la quantia equivalent al benefici per l’infractor. En aquest cas, és evident que part d’aquest benefici seria el cost de l’impost de construccions que haurien hagut de pagar d’haver complert voluntàriament les seves obligacions de conservació.

• Model d'ordre sense mesures provisionals
• Model d'ordre amb mesures provisionals

<< 2.2 | Unitat 2 | 2.4 >>