Els instruments de planejament són disposicions de caràcter general, amb tot el que això comporta, com ara la vigència indefinida, la vinculació i obligatorietat tant a les persones com a les Administracions, la capacitat de produir efectes jurídics sobre les propietats i sobre els drets que s’exerceixen sobre elles, etc.

Hem de tenir present que la consideració dels instruments de planejament com les disposicions de caràcter general fa, segons la darrera Jurisprudència del Tribunal Suprem, que els defectes de tramitació d’un Pla comportin sempre la seva nul•litat radical, la qual cosa suposa que la declaració de nul•litat d’un instrument de planejament, tindrà efectes “ex tunc”, és a dir, que no quedaran subsistents els efectes que hagi produït el Pla des de la seva aprovació fins que hagi estat declarat nul i els efectes que hagi produït s’hauran d’expulsar de l’ordenament jurídic.

Aquesta línia jurisprudencial ha estat mantinguda alternativament amb la que considera que els vicis formals en la tramitació d’una disposició de caràcter general i, per tant, d’un instrument de planejament poden comportar la seva nul•litat o la seva anul•labilitat, segons la naturalesa d’aquest vicis i, per tant quedaran subsistents els efectes del Pla des de la seva aprovació fins la seva anul•lació. Tanmateix, la sentencia del Tribunal Suprem de 28 de octubre de 2009 (RJ 2010\1214) que marca una línia jurisprudencial única, pronunciant-se a favor de la nuli•litat de ple dret dels instruments de planejament que es vegin afectats per vicis formals en la seva tramitació, aplicant l’art. 62.2 de la LRJPAC.

Aquesta STS recull la tesi que el propi Tribunal Suprem havia establert a la Sentència de 18 de maig de 2009 dictada en el recurs de casació número 3013/2006 (RJ 2009\4375), que afirma que els actes administratius poden ser il•legals per nul•litat (art. 62.1 de la LRJPAC) o per anul•labilitat (art. 63), però les disposicions de caràcter general no son mai anul•lables sinó nul•les de ple dret, ja que l’art. 62.2 de la LRJPAC disposa la nul•litat de ple dret de les disposicions administratives que vulnerin les lleis o altres disposicions de rang superior, sense distingir si la contravenció té caràcter formal o material.

En el supòsit analitzat pel Tribunal Suprem a la STS de 28.10.2009 esmentada, efectua la declaració de nul•litat d’una modificació puntual d’un pla parcial per la manca de l’informe de la Conselleria d’Obres Públiques exigit per la normativa sectorial, i ho fa en base a l’art 62.1.e), i no a l’art. 62.2 de la Ley 30/1992, afirmant: “Hemos visto que la concreción del precepto que se cita como infringido no es afortunada, pues habría bastado con reprochar a la sentencia la infracción, por inaplicación, del artículo 62.2 de la Ley 30/1992 relativo a la nulidad de pleno derecho de las disposiciones de carácter general”.

Tanmateix, la transcendència que tenen els efectes que produeixen els plans des de la seva aprovació (llicències atorgades, plans derivats aprovats, instruments de gestió urbanística executats, expropiacions realitzades emparades en el planejament, etc), i el llarg termini que hi ha des de la interposició d’un recurs fins a la seva resolució, esgotades totes les instàncies administratives i judicials, fa que haguem de ser especialment curosos en el compliment dels aspectes formals de la tramitació dels plans per evitar ulteriors declaracions de nul•litat, l’aplicació de les quals, a banda de ser mol dificultosa, podria tenir efectes econòmics molt rellevants, en els supòsits que s’haguessin d’anul•lar llicències, o indemnitzar perjudicis per la tramitació i execució d’instruments de gestió urbanística o per les expropiacions realitzades en base al planejament declarat nul.

<< 1.9 | 1.9.2 >>